 |
| Foto: Mané Espinosa |
Els extrems es toquen és el mateix que dir que s'alimenten o es necessiten. No m'agrada parlar de política. Ja he arribat a la majoria d'edat real, que no són 18, sinó l'edat a la qual t'adones que tot és una pantomima. Sempre m'havia convençut independentista i així votava sense adonar-me que el que estava fent era, al mateix temps, votar l'altra cara de la moneda. Els independentistes necessiten tant els feixistes com els feixistes els independentistes per existir. La seva raó de ser és el pol oposat. Pol nord o pol sud. Blac o negre. Vida o mort.
És curiós que transitem de manera semiconscient per aquesta vida fins que alguna ECM (com dirien a cuarto milenio) ens posa a puestu. Aquest és el cas del Randolph Westphal, aparentment un jove sa que sorprenentment va ser diagnosticat amb un càncer terminal. Allí va començar la seva vida conscient. Tòpics com els de que només es viu una vegada i tants d'altres que fan referència al fet d'aprofitar-la mentres estiguis viu rellisquen sobre la capa impermeable vital sota la qual ens amaguem. Només quan prenem consciència de la mort real, quan ens toca d'aprop una ECM (Experiència Cecana a la Muerte) la capa es trenca i deixem de ser impermeables. Aquell dia és el dia en què naixem de veritat. El dia en què comencem a ser nosaltres mateixos, a actuar sota el nostre instint i per tant a fer-ho en harmonia amb el nostre cos i el que ens envolta. Llavors és quan acceptem que estem tant vius com conscients som de la mort que ens espera. Són les dues cares de la moneda. Els dos extrems que s'alimenten. Conceptes que es defineixen per oposició. Estic segur que si poguéssim preguntar a tots aquells que com en Randolph Westphal han passat per una ECM si preferirien no haver-hi passat, tots contestarien que no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada