 |
| Foto: Jordi Roviralta |
Cervell fugat? Suposo que sí, però en aquest cas el cos fugat té tanta importància com el cervell. Bé potser sería més indicat parlar del cos en moviment fugat.
Em costa jutjar aquesta contra. Em toca d'aprop i no tinc massa coses a criticar, per no dir que no en tinc cap... Mentres la fuga de científics, metges, enginyers, bioenginyers, etcètera; sembla que sigui una cosa recent dels últims anys, em sembla que els ballarins/es porten dècades havent de fer el Philleas Fogg per fer realitat el seu somni. Ara tots ens queixem de la fuga de cervells, però hi ha una espècia rara avis que porta bastant més temps fent el que ara ens sembla preocupant que els toqui fer als científics del país.
Quan un/a decideix dedicar-se a la dansa i no es vol dedicar a donar classes el resta de la seva vida, ha de marxar. Ballar pels escenaris de tot el món implica anar-se a guanyar un lloc fora del país. És així, però no des de la crisi, des dels temps dels temps. Hi ha casos excepcionals, però són això, excepcions.
Coneixent només una mica d'aprop aquest món, puc dir que el que més m'ha sorprés de tot el que comenta l'Ariadna Montfort és la dansa sense retroalimentació del coreògraf Ohad Naharin. Res de mirar-se al mirall! Recordo una contra on sortia un paio, no sé de què anava, però que confessava haver nascut en una casa on no hi havia miralls! Interessant.
El capitalisme, la societat de consum i el culte a la imatge podrien ser els tres pilars d'aquest món que vivim. Les coses no són bones o dolentes en si mateixes i un mirall tampoc. Però hi ha molts tipus de miralls: la televisió, les revistes, les pel.lícules, els/les models... La imatge de les ballarines clàssiques a la barra intentant perfeccionar el moviment i el seu cos davant del mirall sembla una cosa poc original... Plantejar-se la dansa com una cosa totalment interior, sense la possibilitat de sortir d'un mateix i veure's des de fora, sembla una bona manera de fer-la evolucionar. O si més no, una bona manera que el ballarí/na pugui passar per un procés curiós de treure sense condicionants el que porta dins. Una bona manera de conectar amb l'escència de cadascú.
De fet, crec que és una tècnica que s'hauria d'aplicar en tots els àmbits. Em sembla indicat que durant l'etapa de formació els referents siguin la guia de l'aprenentatge però arriba un moment que aquests han de deixar d'entrar d'una manera sistemàtica en el nostre camí sinó volem que enterrin definitivament el que nosaltres portem a dins.
Hi ha un moment que les influències comencen a ser tòxiques i hem de començar el nostre pròpi camí. Llavors hem de ser nosaltres qui decidim si volem o no consumir influències. Està tot inventat i, encendre la televisió, anar al teatre, veure una pel.lícula o llegir un llibre pot posar-te un altre cop davant del mirall i estroncar allò que de moment anava naixent dins teu d'una manera genuïna perquè ho acabes de veure plasmat davant dels teus ulls. Aleshores et sembla que arribes tard i que ja està inventat... És fàcil que dues persones totalment inconexes arribin a construïr una mateixa realitat creativa. Al cap i a la fi tots vivim en el mateix planeta, estem fets amb les mateixes cèl.lules i ens influencien els mateixos elements.
Tanca la tele, deixa d'anar al teatre, al cine, tanca el llibre i continua amb el teu procés. Si després coincideix o no amb el d'un altre ja decidiràs què fas, però allò serà teu. Sempre podràs tornar a començar.
Decideix tu, quan vols consumir o seràs consumit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada