 |
| Foto: Ana Jiménez |
Últimament sóc molt escèptic amb la ciència. No és que vulgui ofendre a ningú però m'agrada dubtar de tot.
L'altre dia em vaig baixar un joc d'escacs pel mòbil amb diferents nivells de dificultat. Vaig començar pel més fàcil fins que vaig arribar al meu nivell límit. El moment en què la màquina va guanyar a l'home, és a dir, jo. Allò em va fer pensar en el famós Deep Blue, el primer ordinador que va guanyar a un campió del món d'escacs (Gary Kasparov). Oh! La màquina supera l'home! Perdó? Qui fa les màquines? Quants informàtics, programadors i grans jugadors d'escacs es van dedicar a dissenyar mesos i anys construir la màquina? Em semblaria més adequat dir es van necessitar 100 experts (o les que vagin ser) junts per derrotar un sol home. No em sembla cap gesta espectacular. Ans el contrari. Més mèrit pel gran Kasparov. De fet van haver de construir varies versions del Deep Blue perquè el paio sempre guanyava. Després van arribar les primeres taules i finalment van acabar estudiant la manera de jugar de Kasparov, per tal de dissenyar una màquina específicament per guanyar-lo a ell. De fet, el dia que Deep Blue el va guanyar hi va haver certa polèmica. Contra tota lògica, Kasparov va decidir sacrificar un peó, cosa que la màquina lògicament havia d'acceptar i a partir de llavors construir un contraatac no previst. Contràriament al que Kasparov esperava, la màquina no va acceptar el sacrifici del peó. Kasparov va denunciar que aquella decisió havia estat humana i va exigir que li ensenyéssin els registres de la computadora, IBM no ho va fer mai. Kasparov va desafiar a Deep Blue a participar a un campionat mundial assegurant que la destrossaria a trocets.
Anècdotes a part, no és casualitat que el supercomputador que ha d'emular el cervell es digui Blue Brain, entenc. Què ens aporten aquests nous grans avenços científics? Curar l'alzheimer, el parkinson, el càncer? Ens allarguen la vida? I quin sentit té allargar la vida si no som capaços de trobar-hi la felicitat? Podem ser feliços sense acceptar que un dia ens morirem? Entenc la fascinació científica per comprendre el que ens envolta, el perquè de les coses que passen i la temptació d'incidir-hi fins al punt de curar-les. És genial. Però són tirites, amb tots els respectes. Endavant amb la investigació de la velocitat dels neutrins, l'oringen de l'univers, els trasplantaments i tot el que hagi de venir. Però crec que la ciència comença a estar sobrevalorada. I ho estarà sempre, fins el dia que curi la mort. Però es pot curar una cosa que ni tant sols sabem que existeix? Si entenem la mort com la fi de la consciència?
Per si algú s'ofen, el meu avi va morir d'alzheimer i, ningú, ni tant sols el blue brain me'l tornarà. Per molts alzheimers que s'arribin a curar gràcies al supercomputador, tard o d'hora tots acabarem al sot. Això és un fet. Però ni tant sols sabem si això és dolent o bò. Només tenim una prespectiva i egoistament pensem que és un final que s'ha de postergar i que algun dia aconseguirem evitar. Bé, ja sabem que ens agrada molt jugar a fer supercomputadors blaus... Aviam quin dia fan el Blue Good!
Suposo que només cal llegir al senyor Saramago (jo no ho he fet perquè amb l'ensayo sobre la ceguera ja en vaig tenir prou) en el seu llibre las intermitencias de la muerte per imaginar què passaria en un món on ningú es morís... Seria un món monstruós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada