"Es más lucrativo atracar ordenadores que bancos"

Foto: Xavier Cervera

Heu sigut mai estafats per internet? Jo sí. Fa molt poc. Justament em va passar el mateix dia que m'havien de cobrar el rebut anual del seguro del cotxe. Tal i com està el panorama m'havia encarregat de fer un rastreator pel ciberespai i havia aconseguit una pòlissa gairebé a meitat de preu de la que estava pagant. Així ho vaig comentar a la meva asseguradora i els vaig donar la opció d'igualar la oferta. Ho van fer. El dia que m'havien de cobrar la nova quantitat em vaig conectar a la meva compta corrent online i vaig veure que m'havien cobrat l'antic import. Em va sorprendre i vaig estar apunt de trucar-los. Llavors vaig veure que associat a aquest cobrament hi havia una comissió per canvi de divisa de gairebé 15 euros. En total 500 euros. Vaig mirar d'on provenia el gir i em vaig adonar que no es tractava d'un gir, era una compra amb tarjeta. És més, una compra en alguna web ".com". Evidentment no coneixia la web. Vaig utilitzar les meves habilitats com a hacker i amb un "copiar i pegar" vaig buscar al google el remitent del pagament. Va resultar ser com una web de cosmètica...!? En fi, automàticament vaig trucar al banc i em van dir que m'anul.laven la tarjeta al moment i que en quatre dies tindria la nova. Els diners, en uns quinze dies, però havia d'anar als mossos a denunciar-ho, però no havia de patir perquè Mastercard ho cobria (para todo lo demàs...). "A més" em va dir el del banc "no els interessa no tornar-te'ls sinó ningú compraria per internet".  

Així ho vaig fer. Em va atendre una atractiva mosso d'esquadra amb la seva pistola, les esposes, la porra el walkie i l'uniforme... Em vaig quedar parat quan em va preguntar "Ets del Banco Pascual?" m'invento el nom per no provocar un corralito. "Sí". "Ens ha vingut molta gent que li ha passat el mateix". "A si?". "Sí, ja sabem qui són, estem al darrera, actuen per aquí aprop i s'han produït casos per aquí, Barcelona, Madrid...". Collons! Em sentia en una pel.li. De cop i volta em vaig veure bevent wishkis dobles a la barra d'un bar amb gabardina i acabant la nit al llit amb la mosso jugant amb les esposes... En fi, em van fer moltes preguntes, no tenia cap focus enfocant-me a la cara ni em tiraven fum als ulls però em van demanar un històric de tots els meus moviments bancaris dels últims 6 mesos. "Has tret mai diners amb la tarjeta?" No. "Has fet alguna compra per internet?" No. Buenu, per Sant Jordi em vaig comprar un llibre... i... cada mes pago Spotify i és un pagament per tarjeta... Spotify està vinculat amb el Facebook i... amb Google segurament... 

Vaig portar la denuncia al banc. Em van dir que em trucarien. El meu cabreig era important. Em van donar un plaç i em vaig prometre que si no el complien treuria tota la meva fortuna del Banco Pascual. "D'aquí dos dies et trucarem perquè vinguis a omplir tots els papers". No ho van fer. Al tercer o quart dia, vaig mirar la compta abans de trucar-los i miraculosament els diners havien tornat amb el papa. Final feliç.

Dies més tard mirant les notícies, vaig veure que havien detingut una banda de falsificadors de tarjetes. Per televisió ensenyaven com les falsificaven, quines impresores utilitzaven, com gabaven les lletres i el número en relleu, etc... Però... D'on treien la informació de la banda magnètica? Ah! Amics meus, compraven la informació a hackers americans. Igual no eren ells, o si ho eren, no feia falta fer una tarjeta física per comprar per internet. O potser les tarjetes físiques només les feien per poder anar de compres i a restaurants... 

"Si mai els enganxem ja et trucarem. Ja que ets part implicada en el cas". 

Ha passat un mes i ningú m'ha dit res. Ja m'he begut dues ampolles de whisky i no aconsegueixo treure'm del cap aquell uniforme i aquelles esposes... 

"Llegeiu "La Contra" aquí"

"Vivimos atrapados por aquello de lo que huimos"

Foto: David Airob

El que més m'ha interessat d'aquesta contra és la frase que Catherine Camus diu al final de l'entrevista: "La vida decideix més que nosaltres. El millor que pots fer és estar-hi d'acord." Un trencatòpics en forma de remei per a la frustració. 

Una de les frases que més odío del món és: "Voler és poder". Ja no perquè en sigui una víctima directe cada cop que m'excuso dient que no puc. "Com que no pots? No vols! Que és molt diferent!". Perdò? És que un no pot voler i no poder? Que no hi ha contradiccions a la vida? Sembla que tot estigui al nostre abast i tot sigui possible. 

És evident que hi ha coses que per molt que vulguem no les aconseguirem mai. Tot i així, ens regim sota aquesta màxima. La cultura de lluitar, d'anar contra viento y marea per aconseguir allò tant desitjat està més que implantat en les nostres consciències. La cultura de l'esforç és una bona cultura sempre i quan l'esforç no sigui inútil. Per molt que ens esforçem a picar ferro fred difícilment arribarem a esculpir res. De la mà d'aquesta actitud venen la frustració, la depressió, l'estrés, etc. Les malalties del segle XXI. 

Si adaptem la frase i l'expresem en forma des substantius la seva trascendència s'altera significativament: "la voluntat és poder". Totalment d'acord. Tenir força de voluntat et dona poder, força per afrontar els reptes. Aconseguir-los ja és un altre tema. Però cada cop que, a força de voluntat, assolim un repte; la força de voluntat es torna més poderosa, fins al punt que els objectius desapareixen del mapa. El poder deixa de ser la conseqüència d'aconseguir-los i esdevé l'objectiu en si mateix en forma d'èxit, fama, reconeixement, diners...

Per tant, em sembla fantàstica l'afirmació de Catherine Camus. Acceptar les nostres limitacions, que no som homnipotents i que la vida ens condiciona més que la nostra voluntat és un punt de vista molts sensat. Allunyat de l'ambició, de la prepotència i de l'arrogància. Acceptar i sintonitzar amb el que passa al nostre voltant i empatitzar amb les persones que ens rodegen condiciona la nostra existència i els nostres plans de futur a cada moment. Estar-hi d'acord és la millor actitud. No cal renunciar a la voluntat i és bò tenir projectes i ambicions, però sempre i quan estiguem disposats a canviar-los així com ho fa la direcció del vent. Podem romandre impertèrrits i continuar amb la nostra avidesa de poder, però pel camí anirem deixant enrere persones i vivències i ens anirem deshumanitzant fins a convertir-nos en lluitadors d'una guerra que ha nascut de la nostra voluntat.

Llegiu "La Contra" aquí

"Ante la impotencia y la melancolía, ¡ascesis y alegría!"

Foto: Xavier Gómez

Camile de Toledo defensa conceptes en forma de paraules que ressonen des de fa Contres. Des de fa segles. Des dels temps dels temps. L'ascetisme, l'aillament, la solitud de l'observador, l'objectivitat de la distància. Sortir fora del sistema, véncer el consumisme, la bulimia, l'ansietat, l'avidesa i per damunt de tot la por. La por a la mort i la por en si mateixa. La por és l'instint més subterrani de tots. La por és el frè de la llibertat. Naixem sense consciència i al llarg de la nostra vida en el procés d'aprenentatge incorporem la veu de la consciència com a resultat de la suma de tots els aprenentatges. Però l'aprenentatge final és la presa de la nostra pròpia consciència. Construir la nostra pròpia consciència a partir de la consciència imposada i substituir-la per una millor versió eliminant-ne els defectes i les mancances. Per aconseguir-ho hem de vèncer la por. La por a eliminar aprenentatges maternals, paternals, fraternals, culturals, polítics, religiosos... Hem d'enderrocar la nostra pròpia casa on vivim protegits de les inclemències i tornar-la a construir. Sense saber quan tardarem, quan vindrà la pròxima tormenta, el pròxim hivern, si sobreviurem... Hi ha casos, com el meu, que no cal que enderroquis res, simplement, arriba un dia que la casa et cau a sobre i et toca fer-ho per collons... 

He arribat a dir que aquesta crisi és bona, és positiva. Que ens posarà a tots al lloc que ens correspon. Com diu el de Toledo crec en el poder de les paraules i no crec en les visions apocaliptiques. Pugen els impostos i redueixen els sous. La gent s'arreplega al voltant de la família: avis, pares, fills, néts... Tots construeixen un nou estil de vida. Un estil de vida ascètic. Si no puc agafar el cotxe perquè no tinc diners, no cal que gasti en gasolina, ni que pagui l'impost de circulació, ni l'assegurança, ni els peatges, ni les reparacions... Llavors puja el preu de la gasolina, el dels peatges... Ja no ens importa... 

És com la història de l'amo i el gos que arriben a casa després d'haver sortit a passejar. L'amo entra a casa i el gos es queda a fora. Des de dins l'amo li diu al gos que entri. El gos no li fa cas. L'amo torna a insistir. El gos se'l queda mirant. Finalment l'amo, desesperat l'amenaça "et quedaràs a fora eh!!". El gos resta immòbil, torça el coll i se'l mira, potser pensant "si ja estic a fora". 

Llegiu "La Contra" aquí

"Si el hombre fuera la medida de todo..., ¡qué mediocridad!"

Foto: Xavier Gómez

Tales de Milet és considerat l'iniciador de l'estudi de l'univers i famós per predir un eclipsi solar el 585 a.C.. Però Heròdot explica una història sobre ell si més no paradoxal. Un dia una vella el va dur a veure les estrelles i de camí, Tales (suposem que entretingut mirant l'immensitat del firmament), va caure dins d'un pou. La vella li va dir: "Com pretens, Tales, saber el que passa a dalt el cel si no veus el que tens a sota els peus?. Si la senyora Teresa Rodrigo creu que passar 6 mesos tancada en un accelerador de partícules investigant l'origen de l'únivers i demés sense saber si és estiu o hivern li dona una millor prespectiva del que passa, discrepo. 

A mi, personalment, això de que l'home sigui la mesura de totes les coses no em sembla pas una mediocritat, és més, és evident que és així. Qui sinó està mesurant tots aquests estudis? Qui dissenya i construeix els mesuradors i acceleradors? Qui sinó intenta lligar-ho tot i raonar-ho, sinó l'home? Jo no sé per on volia anar la catedràtica amb aquesta afirmació, però de vegades tinc la sensació que que la ciència s'està tornant egocèntrica. 

Recordo la frase "eppur si muove". Sí, va ser molt èpic deixar de ser el centre de l'univers! Però d'aquí a otorgar-li tot el protagonisme... Des d'un punt de vista filosòfic (o teològic, si voleu) no és la terra el centre de l'univers? El centre des d'on l'observem? El lloc des d'on el comprenem? No podriem trobar una fòrmula matemàtica que ho demostri? Segur que no? Perquè ningú s'hi ha posat... Jo crec que l'home és la mesura de totes les coses i és capaç de justificar matemàticament qualsevol principi fins que es demostri el contrari. Sempre ha estat així. 

Les fòrmules surten de l'observació des de fa molt temps, què tal si comencem a formular des de la convicció? Tenim nivell matemàtic per fer-ho, més ben dit, el tenen.

És lògic que la catedràtica pensi que l'home no és la mesura de totes les coses ja que sinó la fòrmula més famosa del món no tindria sentit. Què és això de E=mc^2? La fòrmula de la qual es deriva que hi ha una equivalència entre massa i energia! Què vol dir això? Que si jo sóc més gordo que tu, tinc més energia? De què estem parlant d'objectes o de persones? Perquè a mi els objectes no m'interessen gaire... 

Sí, és evident que si estic gordo i em tiro de bomba a la piscina la meva energia es notarà més que la d'un filiprim tirant-s'hi en la mateixa postura. Però si la definició d'energia és la capacitat de realitzar un treball, senyors, conec persones molt esquifides amb una capacitat de treball brutal. I encara diria més, hi ha un principi universal derivat dels drets humans que diu que tots som iguals, crec que li hauriem de trobar una fòrmula. Si tots som iguals, o ho som en massa (cosa que no sembla gaire clar a priori, no tots pesem els mateixos kg) o ho som en energia. Però si tots tenim la mateixa energia i diferents masses llavors la velocitat de la llum s'ha d'adaptar a la fòrmula i deixar de ser la constant universal que no varia mai! O finalment, tots tenim la mateixa energia, la mateixa massa (haurem de canviar el concepte de massa, la sort és que els gordos deixarem de fer dieta) i per tant la velocitat de la llum seguirà essent constant i Einstein seguirà tenint raó...

Einstein va dir que res podia anar més ràpid que la llum. Fa quatre dies, els científics que habiten els acceleradors de partícules, eren notícia per haver observat com els neutrins podien anar més ràpid que la llum. Després van dir que no. A què estem jugant? Al billar i a com un tren s'acosta a un altre i quan es trobaran? A ser petits Einsteins? Què està passant? No estem a l'alçada dels grans genis? Newton en va tenir prou que una poma li caigués al cap per escriure el Philosophiae Naturalis Principia Mathematica i Einstein es passava tot el dia amunt i avall pel seu estudi sense escriure res; el dia que ho va fer es va quedar descansat amb la teoria de la relativitat. Avui en dia sembla com si la tribu aquesta de Hibbs tant admirada estigui jugant a l'Astronova. Amb la diferència que el seu Astronova es diu accelerador de partícules i val mils de milions d'euros, que paguem entre tots...  

Així que, ara que la tribu ha caigut dins dels forats negres com en el seu dia Tales va caure en el pou, esperem que el dia que en surtin no sigui amb descobriments amb conseqüències tant desastroses com la bomba atòmica. Perquè si ha de ser així, per mi s'hi poden quedar, no sis mesos, sinó sis-cents anys llum...

Llegiu "La Contra" aquí

"He hecho helados de kikos con chocolate, de gazpacho..."

Foto: Mané Espinosa

És un fet que estem davant d'una contra de temporada. Ben trobada tot i que la senyora Conchita Heredero li agradaria que això dels gelats no fos una cosa exclusiva de l'estiu. Jo personalment quan em puc permetre anar a un restaurant sempre em demano un gelat de xocolata de postres (un parell de boles), per fer anar avall encara que diguin que els sorbets van millor per a aquesta funció. Sigui estiu o hivern. A no ser que vagi a Fontllonga, llavors la crema catalana és obligada. La millor del món.

Quan hi va haver el boom del senyor Ferran Adrià i les cuines es van començar a confondre amb  laboratoris, compartia pis amb un amic que es dedica al cultiu ecològic i sempre em deia "amb el menjar no s'hi juga!" referint-se al gran Docotor Bacterio de la cuina mundial. Conec una parella que un dia es van gastar una morterada per anar al Bulli, després de les olives esferificades que t'explotaven a la boca amb gust de ves a saber què i tants d'altres experiments culinaris, ella em va confessar que al sortir es moria de ganes de menjar-se un bon entrecot. Hem arribat al límit. De fet ja hi ha restaurants en què has de menjar a les fosques o d'altres en què en qualsevol moment un terratrèmol et pot tirar la copa de vi a terra... I aquelles paraules sàbies reboten dins del meu cap "amb el menjar no s'hi juga!"...

Tot i així haig de reconèixer que la paia en sap un rato i la part històrica em sembla més que interessant. Polo de Marco Polo, sorbet de sharbet en àrab, etc...

Però per un moment semblava que la noia estigues parlant de pintura i de com aconseguir els colors. Colors que no malmetin la tela i colors que no malmetin la nostra salut. Ja ho sabeu, oblideu-vos dels gelats blaus. Ara que ben pensat, quants tiburons de la casa Frigo em vaig arribar a menjar de petit?  Em deu venir d'aquí la malformació general que pateixo. Si això de la cuina i dels gelats pretén arribar a l'estatus d'art ens estem deixant la forma: frigo-dedo, frigo-pie, tiburón, tótem... Per no parlar dels clàssics: popeye, dràcula, negrito, blanquito (quina decepció quan el van retirar de la cartellera, mai més vaig tornar al negrito), etc... Alguns encara perduren i no m'extranya. Si la cuina és art la carta de Frigo (que és la que hi havia al meu poble d'estiueig) és pop-art.

En fi una contra molt refrescant, molt adequada, però jo em mantindré en el meu gelat de xocolata amb birutes de xocolata cruixents (a poder ser), que pel que es veu és el preferit de cap zona... No m'ho crec. 

Llegiu "La Contra" aquí

"Estamos dentro de la marmita de la magia"

Foto: Kim Manresa

Entenc i comparteixo el missatge però el missatge apareix tant amagat com la raó de la nostra existència. Estem aquí per conèixe'ns a nosaltres i no al veï, i a l'entrevista queda claríssim. La conexió entre la Xabela Vargas i l'Ima Sanchís és pràcticament inexistent. Totes les espectatives generades en el flaix i en la columna groga queden en gran part frustrades i l'entrevistadora no aconsegueix saber gaires coses escencials de l'entrevistada o l'entrevistada no es deixa perquè sembla que per arribar a l'estat trascendental del que parla has reservar-te un espai de no resposta cap els demés i així ho aplica amb la pobra Ima. 

Néixer és un miracle i nosaltres som aquest miracle. Tot i que sembli tant fàcil d'entendre ens passem la vida intentant justificar la nostra existència a través de les coses que fem. És curiós que dintre del mateix sac hi posi advocats i artistes quan més endavant diu que l'art és una de les maneres per crear ponts entre el món real i subjectiu que percebem tots i el món imaginari i inconscient només a l'abast d'ella, el tigre de Bengala i algún afortunat més. Una contradicció com tantes d'altres que apareixen per les contrades de la Contra.

De totes maneres diu que per tenir accés a l'ésser miraculós que som tots has de tenir molta bona sort o molta mala sort, entremig no hi ha res. Sóc més partidari del segon extrem. No pain, no gain. Diuen alguns artistes que sense patiment no hi ha art... En tot cas sóc de la opinió, com ja he manifestat en altres contra-Contres, que els extrems es toquen, que són les dues cares d'una mateixa moneda i que per tant la bona sort és el mateix que la mala sort ja que bàsicament et porten al mateix lloc, en aquest cas el miracle. Si arribes al miracles és que has tingut molt bona sort i si hi has arribat a través de la mala sort doncs has tingut molt bona sort igualment de tenir tanta mala sort. Ergo és el mateix.

Això de veure el pàncreas i de que tota la tripulació bategava amb un mateix cor em sembla molt interessant però dit així en fred i sense extendre-ho una mica més fa que resulti una cosa de bojos. Potser hauria de practicar més l'empatia aquesta senyora i no la tractarien de boja, ni els artistes ni els lectors. En defensa seva, ja que me l'estic carregant una mica, haig de dir que en part pot ser culpa de l'Ima que al final és qui transcriu l'entrevista i qui decideix quines frases queden impreses en el món real i quines passen al món imaginari.

El moment més interessant de l'entrevista és quan l'Ima diu: "el gran monstruo és el miedo". ("El horroooor!" que diria el Coronel Kurtz) Que provoca una resposta a l'alçada: "el dolor és el pont per conectar amb nosaltres mateixos".

Encara que una parli de por i l'altra de dolor ho podem contextualitzar com a conceptes equivalents.

Ja us ho deia jo: No pain, no gain. Sense sacrifici no hi ha benefici. Sense patiment no hi ha art. Sense art no hi ha comprensió de l'existència i l'existència és un miracle. 

Ergo, podem contestar una de les grans preguntes: 

       - Què és art?

Art és allò que ajuda a comprendre el miracle de l'existència. Vaja, que l'art és un miracle, una cosa poc freqüent. No com els artistes, que proliferen com bolets...

Llegiu "La Contra" aquí

"Palestina, Jordania e Israel fundaremos Isfalur"

Foto: Mané Espinosa

Començo a llegir la contra i torno a tenir la sensació que "la humanitat s'està sincronitzant". Ahir escrivia sobre com les ECM influïen sobre l'apreciació de la vida i només començar a llegir el flaix del senyor Abraham Yehoshua deixa anar "per viure feliç has de pensar en la mort cada dia". Faig un esforç per no centrar-me una altra vegada en el que em sembla més interessant d'aquesta contra i que està per sobre de qualsevol religió, pàtria, poble, política o conflicte territorial i continuo llegint. 

Des que tinc us de raó, o consciència o televisió, sempre he mirat les telenotícies i un dels temes més avorrits, pesats, repetitius i incomprensibles per mi, ha estat el tema d'Israel i Palestina. Motiu de zapping obligat o moment de desconnexió mental autòmatic. Avui no, avui em toca o m'obligo a fer un esforç sobrehumà. 

Mai havia hagut de consultar tantes paraules a la meva amant wikipedia ja sigui per situar-les en el mapamundi o en el mapa mental: sionisme, diàspora, sefardí, Tesalònica, Jordània, Palestina, pròxim orient actual, Rania, Sumaya, Hamas, Tel Aviv, Haifa i enconado. No m'atraveixo a lligar-ho tot plegat, simplement espero recordar les quatre coses bàsiques per tal que la pròxima vegada que surti una notícia per la tele d'aquest tipus poder entendre alguna cosa.

Número 1, Israel és un país inventat per la ONU el 1947 després de la segona guerra mundial perquè els jueus tinguéssin una pàtria.
Número 2, el que sí que ha existit "sempre" (fa més de 3.000 anys) és la "Terra d'Israel" on sempre hi ha hagut jueus. Aquesta terra està situada a la regió de Palestina.

Número 3, Palestina no ha existeit mai com a estat propi, sempre ha estat un territori dins d'imperis majors. Tot i així, en el moment que es va crear el país Israel no es va crear cap país anomenat Palestina.

Número 4, durant la primera guerra mundial l'imperi Otomà va lluitar en el bàndol dels perdedors i els britànics van conquerir la llavors denominada Siria Otomana (part oriental de l'Imperi Otomà) de la qual els britànics i francesos en van crear les actuals fronteres de Síria, Líbia i Irak.
Número 5, va quedar una zona sense assignar, Palestina, on sota les ordres britàniques hi convivien jueus i palestins de manera molt barrejada. Però el sionisme després de la segona guerra mundial va augmentar el nombre de jueus a Palestina exponencialment provocant un conflicte entre àrabs i jueus.
Número 6, tornem al punt 1 quan la ONU fa una votació i 181 països voten a favor de dividir Palestina en dos estats: l'estat d'Israel i l'estat Àrab. Entre els 181 a favor: EEUU, França o la URSS. En contra: Afganistan, Irak, Iran, Cuba,... Entre les abstencions: Gran Bretanya...
Número 7, la divisió és un desastre des del punt de vista dels palestins ja que consideren que es queden amb el tros petit del pastís. Es crea la Lliga Àrab i comença la guerra...
Número 8, la cosa es complica i jo, que sóc pacífic, abandono...
Número 9, Autoritat Nacional Palestina, Yasir Arafat, la guerra dels sis dies, etc...
Número 10, això de la història per una persona de ciències com jo és com el número pi o el número d'euler, ∞. Si no us ha quedat molt clar, mea culpa. Si voleu saber més: wikipedia.
Número 11, la reina de Jordania està com el pà. Amb una reina així qualsevol es fa monàrquic.
Número 12, conclusió: la culpa de tot la té Theodor Herzl...

Llegiu "La Contra" aquí

"Vivir es más difícil que dejarse morir, y elijo lo difícil"

Foto: Mané Espinosa

Els extrems es toquen és el mateix que dir que s'alimenten o es necessiten. No m'agrada parlar de política. Ja he arribat a la majoria d'edat real, que no són 18, sinó l'edat a la qual t'adones que tot és una pantomima. Sempre m'havia convençut independentista i així votava sense adonar-me que el que estava fent era, al mateix temps, votar l'altra cara de la moneda. Els independentistes necessiten tant els feixistes com els feixistes els independentistes per existir. La seva raó de ser és el pol oposat. Pol nord o pol sud. Blac o negre. Vida o mort. 

És curiós que transitem de manera semiconscient per aquesta vida fins que alguna ECM (com dirien a cuarto milenio) ens posa a puestu. Aquest és el cas del Randolph Westphal, aparentment un jove sa que sorprenentment va ser diagnosticat amb un càncer terminal. Allí va començar la seva vida conscient. Tòpics com els de que només es viu una vegada i tants d'altres que fan referència al fet d'aprofitar-la mentres estiguis viu rellisquen sobre la capa impermeable vital sota la qual ens amaguem. Només quan prenem consciència de la mort real, quan ens toca d'aprop una ECM (Experiència Cecana a la Muerte) la capa es trenca i deixem de ser impermeables. Aquell dia és el dia en què naixem de veritat. El dia en què comencem a ser nosaltres mateixos, a actuar sota el nostre instint i per tant a fer-ho en harmonia amb el nostre cos i el que ens envolta. Llavors és quan acceptem que estem tant vius com conscients som de la mort que ens espera. Són les dues cares de la moneda. Els dos extrems que s'alimenten. Conceptes que es defineixen per oposició. Estic segur que si poguéssim preguntar a tots aquells que com en Randolph Westphal han passat per una ECM si preferirien no haver-hi passat, tots contestarien que no.

Llegeix "La Contra" aquí

"Los malos libros nunca son un buen negocio"

Foto: Jordi Roviralta

"No es tracta de fer el que t'agradi sinó que t'agradi el que fas" m'escrivia un dia el meu avi en una felicitació d'aniversari. 

Dissociar l'oci de le l'ofici és un mal negoci. Un pot arribar a desenvolupar una capacitat abismal per aconseguir disfrutar un ofici allunyat de les seves motivacions, però és com intentar mantenir l'equilibri amb un peu a terra i l'altre a la barca. Tard o d'hora acabes a l'aigua i has de decidir cap on tirar. El que revela l'Andrew Wylie és un dels grans aprenentatges de la vida: dedicar-se a allò que t'apassiona.

Avui en dia les bares de medir ens han portat dimensionar l'èxit de les persones en funció de la quantitat de zeros que té la nostra nòmina, els centímetres cúbics del motor del nostre cotxe, els metres quadrats de casa nostra, el número de carreres, doctorats i masters que acumula el nostre currículum, els minuts, hores o dies que aguantem copulant amb la nostra parella o els típics centímetres de del membre sexual masculí per no parlar dels 90-60-90. Aquestes bares de medir s'han convertit en metes que hem d'anar creuant per assolir l'èxit o, perquè no dir-ho ja, la felicitat. 

"There is no way to happiness. Happiness is the way" diu el refrany budista i el camí sembla ser que és fer el que t'agrada. M'agradaria pensar que tinc mala memòria i la frase del meu avi anava al revés. De vegades intento justificar-lo dient-me que si t'agrada el que fas llavors estàs fent el que t'agrada. Heus aquí la paradoxa! Però l'experiència em diu que no, que m'enganyo. Ves a saber, potser un dia, amb la seva experiència pensaré com ell, de fet ja he passat una etapa de la meva vida amb un peu a terra i l'altre a la barca. Perquè no em pot tornar a passar? Un dia li vaig dir tot convençut al meu pare, després de descobrir el plaer de dedicar-me a la meva passió: "és que de fer el que t'agrada mai te'n canses i com més temps hi dediques més t'agrada!". Però us haig de confessar que també vaig acabar a l'aigua. Continuo pensant que a la vida t'has de dedicar a allò que t'apassiona però com podem saber quina és la nostra passió i si ens apassionarà per sempre!?

Jo crec, i ara em tiro a la piscina sense saber si hi ha aigua, que només poden ser passions i ser-ho per sempre aquelles amb un component artístic de gran pes. Les demés es volatilitzen amb el temps...

Llegiu "La Contra" aquí

"Para un africano su hogar no es una casa, es el poblado"

Foto: Jordi Roviralta

No deu ser casualitat que ahir m'entretingués mirant "Bailando con lobos" a la sexta 3 i veure en forma de pel.lícula com l'home blanc amb la seva pólvora i esperit colonial va acabar amb les tribus americanes d'indis. 

Avui em llevo i la contra parla de com el colonialisme ha fet el mateix amb Àfrica. Res que no sapiguem o sí. Sabem que no en queda rastre o que si en queda algún, està en mans de persones com Peter Rich i els seus llibres. Antropologia que posa en evidència que no som millors, més aviat ho hem empitjorat. La història diu que la única diferència és que l'home blanc tenia la pòlvora i això el permetia exterminar-ho tot i imposar les seves lleis. I aquestes lleis, arquitectòniques o les que siguin, evidentment són pitjors que les que hi havia. Les cultures ancestrals de cada territori ens porten molts anys d'aventatge i la seva lògica aplasta la que l'home occidental ha volgut imposar. Vull pensar que ara que tot està fallant i la crisi econòmica desenvoca en una crisi de sistema i d'identitat farà que busquem respostes en les restes de tot aquest coneixement que encara no hem destruït del tot. Fa uns dies ja parlàvem de la influència del ioga, la meditació, l'acupuntura, etc. Sembla que ara hem de recórrer a l'arquitectura africana per entendre que el festival del totxo que hem muntat és una aberració. Tampoc cal anar a Sudàfrica per adonar-nos-en. Al meu poble s'han anat enderrocant fàbriques de l'època textil sense miraments i amb elles les cases angleses que omplien els carrers. Cases amb portal, pati interior, eixida, safreig, de sostres alts, fresques a l'estiu, amb llars de foc per a l'hivern, aillades tèrmicament i acústicament, etc... Ara la gran majoria han desaparegut del mapa i l'obra vista ocupa el seu lloc. Moltes de les que encara estan de peu estan amb les portes i finestres tapiades per tal que no les ocupi ningú o esperant un enderroc que potser ja no arribarà mai perquè no hi ha diners per pagar-lo. El meu poble també està perdent la identitat i s'està deteriorant. Sembla un formatge emental que cada vegada té més forats que formatge... Alguns han descrit aquest fenomen amb el nom d'urbanoporosi. No us perdeu el concepte. Això està passant aquí. Potser sí que Àfrica comença al sud dels pirineus i no cal anar-hi perquè ja hi som...

Atenció: http://sabadall.wordpress.com/urbanoporosi/

Llegiu "La Contra" aquí

"Yo luchaba... y me obligaban a pagar los sellos de las cartas"

Foto: Gemma Miralda

Tiro de contra per parlar de la contra. En recordo una que em va sorprendre. No recordo qui era l'entrevistat ni tampoc perquè l'entrevistaven. Però em va quedar gravada una cosa que va dir: "si alguna batalla ha guanyat el primer món és que el jovent d'avui en dia ha renunciat a la guerra". És cert. La mili ha desaparegut. Ningú, del món occidental, contempla anar a una guerra. Només els polítics i els militars en són partidaris. La guerra és un problema que existeix i la quantitat de països en vies de desenvolupament o del tercer món en aquesta situació és alarmant. Però l'evolució en el primer món ens ha portat al pacifisme. El no a la guerra d'Irak en forma de manifestació a Barcelona n'és un exemple. 

La situació actual és de màxima tensió. Retallades por doquier, situacions de màxima injusticia, crispació, etc. Però els dos bàndols estan clars. Com diu l'Andreu Canet, el món està plè de vividors. Aquest és un dels bàndols, petit en nombre, però gran en poder. I en l'altre hi ha el poble. Una guerra entre civils és difícil que es torni a repetir. Jo vull dir que és impossible. Si algun escenàri violent m'imagino és a a l'estil de la revolució francesa. Però de totes maneres, tampoc en sóc partidari. Sóc absolutament pacifista.

De petits aprenies a l'escola que la indiferència era la millor arma per combatre l'enemic. Quan els insults, els cops, les retallades no immuten el personal i sobretot, no sol.lucionen el problema de fons, l'agresor canvia de tàctica, et deixa en pau i guanyes. Aconsegueixes que canviï. Com diu el proverbi Cheroqui quan assenyales amb un dit algú, n'hi ha tres que apunten cap a tu. La única cosa que ens uneix el poble amb els vividors és que ens assenyalem mútuament. El dia que deixem de fer-ho, deixerem de viure en el mateix món i el seu poder sobre nosaltres haurà acabat. La nostra indiferència és el nostre poder. Ignorar-los és eliminar-los. Al meu poble diuen que a Sabadell tothom va per ell. A mi no és que no em representin és que no els necessito. Ni a ells, ni el seu sistema. Jo crec que nosaltres sols ens en sortiriem millor. Toca canvi de model? Ha mort el sistema? Fantàstic! Ara ens toca a nosaltres. Construïm el nostre. Sense por. Les lleis estan per complir-les si són justes, en el moment que deixen de ser-ho, el més just és no complir-les. 

Via lliure, no hi ha lleis, no hi ha fronteres, no hi ha polítics, no hi ha sistema, només hi som nosaltres i el que volguem que sigui aquest món. Un món sense guerra ni vividors és un món on s'acabaria la fam, les desigualtats, la mediocritat, les pàtries, la guerra i els vividors, o ho seriem tots que és més just.

Llegiu "La Contra" aquí

"Si domina la situación, es que empieza a perder cerebro"

Foto: Ana Jiménez

Últimament sóc molt escèptic amb la ciència. No és que vulgui ofendre a ningú però m'agrada dubtar de tot.

L'altre dia em vaig baixar un joc d'escacs pel mòbil amb diferents nivells de dificultat. Vaig començar pel més fàcil fins que vaig arribar al meu nivell límit. El moment en què la màquina va guanyar a l'home, és a dir, jo. Allò em va fer pensar en el famós Deep Blue, el primer ordinador que va guanyar a un campió del món d'escacs (Gary Kasparov). Oh! La màquina supera l'home! Perdó? Qui fa les màquines? Quants informàtics, programadors i grans jugadors d'escacs es van dedicar a dissenyar mesos i anys construir la màquina? Em semblaria més adequat dir es van necessitar 100 experts (o les que vagin ser) junts per derrotar un sol home. No em sembla cap gesta espectacular. Ans el contrari. Més mèrit pel gran Kasparov. De fet van haver de construir varies versions del Deep Blue perquè el paio sempre guanyava. Després van arribar les primeres taules i finalment van acabar estudiant la manera de jugar de Kasparov, per tal de dissenyar una màquina específicament per guanyar-lo a ell. De fet, el dia que Deep Blue el va guanyar hi va haver certa polèmica. Contra tota lògica, Kasparov va decidir sacrificar un peó, cosa que la màquina lògicament havia d'acceptar i a partir de llavors construir un contraatac no previst. Contràriament al que Kasparov esperava, la màquina no va acceptar el sacrifici del peó. Kasparov va denunciar que aquella decisió havia estat humana i va exigir que li ensenyéssin els registres de la computadora, IBM no ho va fer mai. Kasparov va desafiar a Deep Blue a participar a un campionat mundial assegurant que la destrossaria a trocets. 

Anècdotes a part, no és casualitat que el supercomputador que ha d'emular el cervell es digui Blue Brain, entenc. Què ens aporten aquests nous grans avenços científics? Curar l'alzheimer, el parkinson, el càncer? Ens allarguen la vida? I quin sentit té allargar la vida si no som capaços de trobar-hi la felicitat? Podem ser feliços sense acceptar que un dia ens morirem? Entenc la fascinació científica per comprendre el que ens envolta, el perquè de les coses que passen i la temptació d'incidir-hi fins al punt de curar-les. És genial. Però són tirites, amb tots els respectes. Endavant amb la investigació de la velocitat dels neutrins, l'oringen de l'univers, els trasplantaments i tot el que hagi de venir. Però crec que la ciència comença a estar sobrevalorada. I ho estarà sempre, fins el dia que curi la mort. Però es pot curar una cosa que ni tant sols sabem que existeix? Si entenem la mort com la fi de la consciència?

Per si algú s'ofen, el meu avi va morir d'alzheimer i, ningú, ni tant sols el blue brain me'l tornarà. Per molts alzheimers que s'arribin a curar gràcies al supercomputador, tard o d'hora tots acabarem al sot. Això és un fet. Però ni tant sols sabem si això és dolent o bò. Només tenim una prespectiva i egoistament pensem que és un final que s'ha de postergar i que algun dia aconseguirem evitar. Bé, ja sabem que ens agrada molt jugar a fer supercomputadors blaus... Aviam quin dia fan el Blue Good!

Suposo que només cal llegir al senyor Saramago (jo no ho he fet perquè amb l'ensayo sobre la ceguera ja en vaig tenir prou) en el seu llibre las intermitencias de la muerte per imaginar què passaria en un món on ningú es morís... Seria un món monstruós.

Llegiu "La Contra" aquí

"He aprendido las virtudes de ser un caracol"

Foto: Jordi Roviralta

Cervell fugat? Suposo que sí, però en aquest cas el cos fugat té tanta importància com el cervell. Bé potser sería més indicat parlar del cos en moviment fugat.

Em costa jutjar aquesta contra. Em toca d'aprop i no tinc massa coses a criticar, per no dir que no en tinc cap... Mentres la fuga de científics, metges, enginyers, bioenginyers, etcètera; sembla que sigui una cosa recent dels últims anys, em sembla que els ballarins/es porten dècades havent de fer el Philleas Fogg per fer realitat el seu somni. Ara tots ens queixem de la fuga de cervells, però hi ha una espècia rara avis que porta bastant més temps fent el que ara ens sembla preocupant que els toqui fer als científics del país. 

Quan un/a decideix dedicar-se a la dansa i no es vol dedicar a donar classes el resta de la seva vida, ha de marxar. Ballar pels escenaris de tot el món implica anar-se a guanyar un lloc fora del país. És així, però no des de la crisi, des dels temps dels temps. Hi ha casos excepcionals, però són això, excepcions.

Coneixent només una mica d'aprop aquest món, puc dir que el que més m'ha sorprés de tot el que comenta l'Ariadna Montfort és la dansa sense retroalimentació del coreògraf Ohad Naharin. Res de mirar-se al mirall! Recordo una contra on sortia un paio, no sé de què anava, però que confessava haver nascut en una casa on no hi havia miralls! Interessant.

El capitalisme, la societat de consum i el culte a la imatge podrien ser els tres pilars d'aquest món que vivim. Les coses no són bones o dolentes en si mateixes i un mirall tampoc. Però hi ha molts tipus de miralls: la televisió, les revistes, les pel.lícules, els/les models... La imatge de les ballarines clàssiques a la barra intentant perfeccionar el moviment i el seu cos davant del mirall sembla una cosa poc original... Plantejar-se la dansa com una cosa totalment interior, sense la possibilitat de sortir d'un mateix i veure's des de fora, sembla una bona manera de fer-la evolucionar. O si més no, una bona manera que el ballarí/na pugui passar per un procés curiós de treure sense condicionants el que porta dins. Una bona manera de conectar amb l'escència de cadascú. 

De fet, crec que és una tècnica que s'hauria d'aplicar en tots els àmbits. Em sembla indicat que durant l'etapa de formació els referents siguin la guia de l'aprenentatge però arriba un moment que aquests han de deixar d'entrar d'una manera sistemàtica en el nostre camí sinó volem que enterrin definitivament el que nosaltres portem a dins. 

Hi ha un moment que les influències comencen a ser tòxiques i hem de començar el nostre pròpi camí. Llavors hem de ser nosaltres qui decidim si volem o no consumir influències. Està tot inventat i, encendre la televisió, anar al teatre, veure una pel.lícula o llegir un llibre pot posar-te un altre cop davant del mirall i estroncar allò que de moment anava naixent dins teu d'una manera genuïna perquè ho acabes de veure plasmat davant dels teus ulls. Aleshores  et sembla que arribes tard i que ja està inventat... És fàcil que dues persones totalment inconexes arribin a construïr una mateixa realitat creativa. Al cap i a la fi tots vivim en el mateix planeta, estem fets amb les mateixes cèl.lules i ens influencien els mateixos elements. 

Tanca la tele, deixa d'anar al teatre, al cine, tanca el llibre i continua amb el teu procés. Si després coincideix o no amb el d'un altre ja decidiràs què fas, però allò serà teu. Sempre podràs tornar a començar.

Decideix tu, quan vols consumir o seràs consumit.

Llegiu "La Contra" aquí

"Señoría, me acojo -dijo- a la 5.ª enmienda"..., ¡en Barcelona!"

Foto: Marc Arias

Aquesta Contra és un anecdotari. A més a més, poc interessant pel punt de morbositat que gasta. Llegeixo la columna groga amb interès i constato que la justícia és un estament més de l'administració espanyola amb excés de burocràcia, falta de practicitat i que per tant, necessita una reforma. Res de nou. Em sembla que no hi ha cap adminsitració que no necessiti una reforma. A partir d'aquí, salsa rosa. Que si una vegada un home va dir no sé què, que si una altra vegada una dona es resistia a no sé quantus, etc... Molt poc interessant. Culpa de l'entrevistat? Culpa de l'entrevistada? Qui ho sap. Us juro que l'amic Amiguet m'ha caigut als peus. El tenia per un entrevistador seriós, voraç i que no s'estava per punyetes (mai més ben dit). Hagués jurat que l'entrevista la feia l'amic Amela, no és que pensi que un estil és millor que l'altre, simplement són diferents, i segons l'interlocutor de vegades és més efectiu actuar com l'Amela i de vegades com l'Amiguet. 

L'entrevistada... doncs què voleu que us digui, a part que això de pertànyer a l'APM sembla més que vingui de la tele que de la justícia, poca cosa més. Bé, sí, hi ha un moment que la senyora queda en evidència. Ser jutge és molt difícil tinc entès, i ser Amiguet és molt cruel. 

"Pervive un machismo ancestral?"

I la senyora contesta: 

"Y no tan ancestral..." I ens explica un cas de violència de gènere d'una parella d'adolescents de 16 anys! Molt bé! Tants anys d'estudis i no sabem el significat de la paraula ancestral!? Bravo! És la única petjada marca de la casa Amiguet en tota l'entrevista. Intencionadament o no, la deixa retratadeta a la senyoreta, senyora perdó. La senyora s'enriu de la gent sense estudis que s'acullen a la "quinta enmienda" a Barcelona. Jo me n'enric d'una persona que tot i tenir tants estudis (15 anys mínim)  confon ancestral amb vell davant dels mitjans de comunicació i de tota la població que li paga el sou (bastant considerable, per no dir abusiu) a base d'impostos que no paren de créixer. És patètic!! 

Ho tenim complicat això d'erradicar la violència de gènere si els jutges (demano disculpes per generalitzar) no saben què vol dir la paraula ancestral. 

Puedo acercarme al estrado señoría? Con la venia señoría, creo que el problema de la violència de género es que es un problema ancestral! Gracias. No tengo nada más que añadir señoría.   

Llegiu "La Contra" aquí

"El compromiso es un elemento clave de la felicidad"

Foto: Kim Manresa

"Les persones no canvien". És una frases que odio. Tot canvia! La nit el dia, els arbres, els paisatges, les ciutats, la societat i, evidentment, les persones!

"El caràcter de les persones no canvia". És la versió dos de la mateixa frase. Però hi continuo estant en contra. Les persones no només canvien físicament, també canvien mentalment, i per tant, de caràcter. És evident que n'hi ha que no ho fan, però perquè no volen; i el fet és que la majoria canviem. De la mateixa manera que se'ns arruga la pell o ens cauen els cabells anem moldejant la nostra manera de fer i de pensar.  

De fet "L'espècie humana s'està sincronitzant". Era la frase eslògan d'una Contra de la qual no en recordo res més, però la frase ho diu tot. Hi ha contres que queden perfectament plasmades en la seva frase eslògan. En recordo d'altres, com per exemple: "Yo soy una parte de ti que aún no conoces" (ho escric en castellà perquè aleshores no hi havia La Vanguardia en català, encara). Però si recuperem el fil, l'espècie humana només es pot sincronitzar canviant. Com no hem de canviar en un context de crisi? En un entorn on el model està acabat i tot ha caigut? 

Com sempre, com passa en la cultura popular, hi ha frases fetes a favor i en contra: "A quien madruga Diós le ayuda" però "no por mucho madrugar amanece más temprano". Doncs això, que "les persones no canvien"? "Renovar-se o morir"!

Més enllà de voler deixar ben clar que és possible canviar, m'agradaria destacar dues coses de l'entrevista.

La primera és que em sembla molt cruel realitzar experiments sobre l'optimisme i el pessimisme amb avis, després dels quals podem observar pèrdues de salut i insatisfacció. No passa res! A qui li importen els àvis? Són pitjors que les rates. Perquè hem de passar per la fase de les rates si tenim els avis?! Crec que els avis o la gent gran en general tenen moltes coses a ensenyar-nos però no precisament en forma d'experiment. Segurament no calia obligar-los regar una planta a una hora determinada per demostrar que això els frustraria i els envelliria de tristesa. Em sembla a mi, que respectant-los i preguntant-los quina de les dues opcions preferirien i el perquè, la senyora Elaine Fox haugués arribat a la mateixa conclusió. Una mica de respecte senyora! Em sembla a mi que la gent gran té molts anys d'experiència i moltes coses a dir com perquè se'ls tracti com a conillets d'india!

La segona és la relació de força entre el pesimisme i l'optimisme. Impressionant. La força del  pessimisme és 3 vegades la de l'optimisme. I perquè l'optimisme guanyi de forma segura al pessimisme es necessiten 5 estímuls optimistes per cada un de pessimista. Genial. Fem un estudi. Traslladem-ho al futbol. Si som d'un equip perdedor, de mitja taula cap avall, vol dir que per començar a entrar en un cicle positiu necessitarem 3 victòries consecutives. Si després arriba una derrota tornarem a ser pessimistes. Però si la ratxa arriba fins a 5 victòries, llavors una derrota no afectarà l'ànim de l'afició ni la dels jugadors... Ja tinc ganes que comenci la lliga! No sé si això és un pensament optimista o pesimista...

Llegiu "La Contra" aquí

"La voz me dijo: 'Ahora sabrás lo que le pasó a tu madre"

Foto: Xavier Gómez

Misteris del més-enllà. Claudicació poc freqüent de la medicina occidental cap el xamanisme. Per sort, avui en dia és un fet cada cop més habitual. La interculturalitat o la globalització (sort del fòrum de les cultures!!), fa que quan ens falla la pastilla busquem l'acupuntura, quan al traumatòleg se li acaben els arguments ens passem a la osteopatia o al ioga, o, que quan la teràpia psicològica o psiquiatrica ja no fa efecte busquem refugi en el budisme i la meditació. Però mentrestant el xamanisme continua sent una opció més estereotipada. Potser perquè sovint va acompanyada del consum de substàncies psicotròpiques com: el peyote, l'ayahuasca, etcètera. Crec que aquest rebuig és una falta de respecte a milers d'anys d'evolució de tribus i cultures de tot el planeta; i una estupidesa. És com si renunciéssim a les claus fixes de la caixa d'eines perquè ja tenim la versàtil clau anglesa. Llavors arriba el dia que ens adonem que la clau anglesa és inútil en alguns moments: és massa gran i difícil de maniobrar en alguns racons. Perquè hi hauriem de renunciar? 

El xamanisme em facina. Em resulta un món ocult. A més a més, és com un tema personal pendent. No és que tingui intenció de conectar-me amb esperits o amb morts, però crec ha de ser molt interessant. Estic convençut que una experiència de l'estil que comenta l'Alejandro Corchs t'ha de donar una prespectiva de l'asunto molt diferent. Veure't amb uns altres ulls, percebre i entedre el que t'envolta d'una altra manera, descobrir un altre perquè de l'existència, treure l'entrellat de l'objectiu (si és que n'hi ha) d'aquesta vida... O no. Encara que tot se't presenti per confirmar el que ja sabies, ha de valer la pena. 

És una llàstima però, que aquest món, a part d'ocult, tingui tant intrusisme. L'abundància d'impostors provoca un descrèdit important. Només cal mirar la televisió en horari d'insomni. Tot i que cada vegada es fan públiques més experiències i són més les persones, que sense por a ser assenyalades (amb un dit), ho expliquen, a la vegada, cada cop és més difícil trobar-hi autenticitat. No per això penso deixar escapar l'ocasió, si se'm presenta, de tenir una experiència xamànica. Penso aprofitar-la, per molt cague que em foti!

Llegiu "La Contra" aquí

"Mis muñones son aletas, y mi única pierna, la cola de sirena"

Foto: Kim Manresa

Un màrtir és aquell que testimonia la seva fe amb la vida. Aquell que és martiritzat fins a la mort, però mai renuncia a la seva fe. Aquest acte heroic el converteix en exemple i model a seguir. Però l'entrevistada en qüestió, Lary León, està més vivita y coleando que tots nosaltres junts. Atès que està vivint la seva última reencarnació, està clar que (si no ho és ja) es convertirà en màrtir. No perquè hagi viscut martiritzada. Ja que tal i com ho explica s'ho passa bomba! Però a ulls dels demés ens ho pot semblar. 

La contra és ràpida i fulminant. D'aquelles que enganxen. Et fan pensar que ets un bon lector. Ràpid. I és que la sorpresa, l'admiració, l'astorament, la incredulitat, etcètera; enlloc de fer-te fregar els ulls te'ls fa mantenir oberts i devorar-ne les paraules com si escuréssis escamarlans, caps de gamba o espines de sirena. Però pel que sembla, aquesta sirena ve sense espines...

Realment em crec el personatge. Em crec que no hi hagi hagut moments dolents. Sobretot pel tema de la "no necessitat de superació". Com comenta, ella va néixer així: sense braços i amb una sola cama. No els ha perdut. Simplement no els ha tingut mai. Llavors no s'ha de superar cap pèrdua! Objectivament ho té més complicat una persona que sí que ho ha perdut (en un accident per exemple) i ha de començar de zero. Però en els dos casos hi ha una qüestió d'actitud més que important.

Inclús em crec el discurs quan ella diu que es sent una afortunada per haver nascut així. Realment, si en aquesta vida, aconsegueixes positivitzar tot allò que la societat estigmatitza com a negatiu i t'ha tocat en el repartiment de cartes; només tens un camí i és el de l'èxit. Llavors, com més defectes de fàbrica (o del destí) acumulis, més lluny aniràs així que els vagis positivitzant!

Com sempre és molt fàcil de dir i difícil de fer. Però és que encara que pugui semblar difícil de fer, és fàcil d'entendre! És de calaix acceptar que és veritat i, per sort (crec jo) cada vegada és més fàcil d'aconseguir. Bàsicament perquè cada vegada hi ha més persones (com la Lary Leon) i històries com aquesta. Que fan fàcil el difícil. Còmic lo dramàtic. Feliç lo infeliç. 

Cada vegada hi ha més màrtirs (per sort vius!) i ja no estan sotmesos a cap religió, ni són fruit de miracles, ni estan polititzats... Són els nous màrtirs! 

Els màrtirs de tots! 

Em sona... No era un eslògan això...? 

"La-ca-ixa-de-tooo...?" 

Tssssst!! 

Silènci! 

Tornem al món de les sirenes! 

Que mola més!

Llegiu "La Contra" aquí

"Un dopaje controlado sería más justo que el antidopaje"

Foto: Dani Duch

Ou yeah! Benvinguts a les Olimpiades de Cyborgs! Ja fa temps que vaig descobrir un tipus de combat clandestí i totalment prohibit anomenat "vale tudo". On s'enfronten lluitadors de diferentes arts marcials sense, pràcticament, cap tipus de norma. Només una: et pots rendir. Però si no ho fas, el teu rival et pot colpejar, estrangular o el que sigui, fins la mort. Vale todo. El senyor Andy Miah proposa alguna cosa similar amb l'esport en general. Dopatge per a tothom. Tenint en compte la situació acutal, és un secreto a voces, que tothom es dopa, doncs com a mínim que no s'enganxin els que tenen menys recursos per encobrir-ho o fer-ho indetectable. Em sembla molt bé. De fet, el Tour de Frace, que sempre ha estat escenari de polèmiques d'aquestes, en els seus inicis, era habitual l'ús de les amfetamines. Jaques Anquetil, guanyador de 5 tours de França, rècord que va haver d'esperar el gran Indurain per ser igualat; reconeixia que ell prenia aquestes substàncies però que no era l'únic. De fet, tothom prenia amfetamines per augmentar el seu rendiment. Però el cas és que un cop tots dopats, ell era el millor. Alguna cosa així proposa el senyor Andy. El problema d'avui en dia, és que la biotecnologia, l'enginyeria biomèdica i tot plegat ha avançat tant que encara que el dopatge fos permès, els equips o països amb més pressupost sempre partiran en avantatge... Aquesta sol.lució només seria vàlida si tothom pogués tenir accés a totes les substàncies existents per igual. O tots moros, o tots cristians. Seria genial. Saber que el que guanya l'etapa a l'esprint anava amb un 50% menys d'EPO que el que ha quedat segon! O que arribés el dia en què un ciclista, sense dopar-se, guanyés un Tour!!

Més cap al final la cosa s'engresca i l'entrevistat comença a parlar de pròtesis però no per suplir una deficiència, sinó per millorar el rendiment com per exemple les ulleres d'hipervisió. Posats a fer anar la imaginació, jo proposo òssos de titàni que no es trenquen, tendons indestructibles, musculatura enriquida amb urani, mercuri enlloc de sang per millorar el rendiment en altes temperatures, implantació d'un tercer pulmó extra o un cor extra, com els telèfons samsung de doble nucli. 

Hi ha les olimpiades, els paralípics i el següent pas seran els cyborglímpics. 

De fet falta poc perquè els cecs siguin els reis. Ja fa molts anys que s'està treballant en la visió assistida. Aquesta consisteix en aplicar a les zones del cervell destinades a la visió una transmissió per radiofreqüència en la longitud d'ona i intensitat adequades per tal de provocar el mateix estímul que enviaria l'úll si no fos cec. No m'ho invento, en certs experiments s'ha aconseguit estimular la zona i s'ha aconseguit (en blanc i negre, com no) fer veure objectes a persones cegues. Inclús s'ha aconseguit que gràcies a aquest sistema hagin pogut realitzar certes accions com agafar objectes, canviar-los de lloc, etc...
De moment estem amb en Pistorius, l'home que ha enderrocat el mur entre olímpics i paralímpics. El primer cyborg...?

Llegiu "La Contra" aquí

"Nos perseguían para picarnos con una avispa"

Foto: Xavier Cervera

Yuri Andrujovich. Nascut a Ucraïna. País interessant. Suposo que com tots els països que es van anar desmembrant de l'antiga Unió Soviètica. Va quedar Rúsia i 14 "catalunyes". Una d'elles Ucraïna. Què en sabem dels 14 fills de Rúsia? Poca cosa. Suposo que això és el que els fa interessants. Perquè no tenen el focus mediàtic a sobre i en canvi formen (alguns, no tots) part de la "nostra" Europa...  

Poeta, novelista, assagista, traductor, músic. Ejem. Es pot ser tantes coses? Suposo que sí. El que potser hi hauriem d'afegir és que en Yuri no és gaire humil. Quan, a la contra, ens presenten personatges tant polifacètics, podem pensar dues coses. La primera, que estem davant d'un extraterrestre amb poca modèstia. La segona, que l'entrevistador utilitza les virtuds d'una persona terrestre, en sacrifica la humiltat i en fa una exhibició per atreure el lector. Jo m'inclino per la segona. Si no s'és humil no es pot ser poeta.

El final de l'entrevista es confirma. Poeta i humil. La humiltat i les paraules de'n Yuri ens parlen més d'Ucraïna que d'ell mateix. De com el sistema soviètic reprimia la individualitat amb la cultura de l'amenaça i la por. De com, durant 10 anys, gràcies a ser ignorats per la classe política, de la qual el poble desconfiava, a Ucraïna els escriptors van ser els únics portadors de la veritat. Cosa que des de fa un any i mig, des que el clan mafiós dels Donlocas representats pel primer ministre Vicktor Yanukovych controla el país, ha deixat de succeïr. Ara, es persegueix els escriptors com ho feia la URSS: sancionant, amenaçant, arrestant,... Amb aquest historial és fàcil entendre que el poble ucrainès sigui: pusil.lanime. Paraula que odio. Per què? Doncs perquè no sabia què volia dir fins ara, perquè no s'utilitza i perquè em sona a pedentaria. A més a més, després de veure tot el que li ha passat a aquest poble, més que pusil.lànimes, em sembla que simplement estan acollonits. Acollonits, una paraula més coneguda, utilitzada per tots, adient i menys pretensiosa.

No sé si algú es comprarà el seu llibre "Perverzion", però, després de llegir l'entrevista, a més a més de poeta, escriptor, assagista, traductor i músic hi hauriem d'afegir: ¿polític?, ¿historiador?, ¿defensor del poble ucraïnès?...

En fi, sí; polifacètic!

PD: Ha quedat pendent el tema de la música... ¿Salsa rosa o veritat? Mai ho sabrem. L'hauran de tornar a entrevistar. Però això és impossible no? Ja que ningú ha repetit mai a la contra! No? O sí?

Llegiu "La Contra" aquí

"El fracaso significa haberlo intentado, merece un aplauso"

Foto: J.M.Cencillo

Ho haig de dir. Des que he començat a escriure sobre les contres, aquesta és sense dubte, la millor. Bàsicament perquè les contres que més m'agraden són les que parlen de persones, de trajectòries vitals, de l'aprenentatge de viure, de caure, d'enfonsar-se, de tocar fons i de tornar-se a aixecar. El camell que es va convertir en professor tenia alguna cosa d'això, però tenia un punt artificial. Aquesta contra em sembla més autèntica, real. De les que t'arriben i et fan pensar. Des de la seva experiència analitza l'actualitat i diu veritats com temples. Que estem instalats en el club de la queixa. Parla del tot-és-una-merda col.lectiu. De la influència que tenim sobre els altres cada vegada que obrim la boca. Que construïm o destruïm en funció dels missatges que diem en veu alta. I que, això no ho diu explicitament però queda més que evident, avui dia només fem que destruir repetint en veu alta les males notícies i no avancem. 

La frase-eslògan és interessant: el fracàs significa haver-ho intentat i mereix ser aplaudit. Però cal remarcar les tres frases que la succeeixen. Mereixien la mateixa trascendència: El fracàs esculpeix el caràcter, el consòl és allò après després d'un fracàs, i sobretot, si no tens problemes és que estàs al cementiri. 

Però després l'entrevista perd força, s'instal.la a l'altiplà de la vida, com si ja hagués aconseguit els objectius marcats i comença a decaure. Ja sabem el mantra del consumisme: com més tens més ets. Més que un mantra és una espiral de frustració. També sabem que la vida present no quadra mai amb les espectatives construides en el passat. La vida és un continu aprenentatge, com diu en Javier Iriaondo.

Al final però, l'entrevista torna a guanyar interès gràcies a la frase: la millor manera de sentir-se bé amb un mateix és ajudant els altres. L'he sentit milions de vegades i hi discrepo. Més en la forma que en el contingut. Hi veig un altruisme disfressat. Em sona prepotent, arrogant i fins i tot egoista... Ajudar els altres per sentir-te millor és molt bèstia! Perquè significa que si estàs bé, llavors no et fa falta ajudar ningú... No crec que s'hagi d'ajudar els altres per sentir-se millor, ni per obligació, ni res per l'estil. Crec que un ha de buscar, siguem realistes i egoistes també; el seu pròpi benestar. Ja que el nostre pròpi benestar depen directament del de la gent que ens envolta. Així que, no cal dir que hem d'ajudar els demés per sentir-nos millor. Buscar el pròpi benestar ja porta implícit el dels que ens rodegen. És una mica estúpid pensar que algú pot ser feliç rodejat d'infeliços que necessiten ajuda... O potser el que és estúpid és pensar que no hi ha gent així... Però prefereixo ser estúpid i pensar que no hi ha estúpids.

Llegeix "La Contra" aquí

"Si visitas Poveglia, caminarás sobre cenizas humanas"

Foto: Llibert Teixidó

Només començar a llegir La Contra d'avui tinc una ECA, és una variant "sui generis", de la ja coneguda per tots ECM. Una Experiencia Cercana a Abandonar. Però lo dels robellons i la Mussara m'han tocat la fibra i continuo... I no sé què dir. Serà que si fan dues contres seguides sense tocar economia o ciència ja quedo descol.locat. La veritat és que tots hem sentit alguna vegada la curiositat dels misteris. Si sou aficionats a la ràdio només cal que escolteu, els caps de setmana, el programa de Sebastià d'Arbó. A mi, més que les coses que fan repelús, el que em pica molt la curiositat és la història de certes civilitzacions que després de milers d'anys encara estan presents en forma de piràmides egípcies, maies, partenons, pobles com el dels inques de Machu Picchu; o les seves creences i mitologies. L'antropologia que s'amaga darrera de les tribus africanes, dels indis americans i la perfecte harmonia que semblaven tenir amb el seu entorn a través de rituals, plantes, chamans, etc... Més enllà de si tots aquests misteris fan por o no, està clar que l'ésser humà no ha canviat tant ni les diferents races, tribus i cultures són tant diferents les unes de les altres. Segurament la gran diferència rau en les etiquetes: la malaltia mental d'avui en dia deuria ser la possesió del dimoni de fa uns segles. L'exorcisme, la confessió o el psicoanàlisis els mètodes utilitzats per chamans, capellans o metges. Però més enllà d'un simple intercanvi d'etiquetes, crec que en cada cultura, en cada civilització, en cada tribu hi ha aspectes clarament diferencials i que en molts casos no tenen traducció. Aquestes diferències són les que poden enriquir la globalitat intercultural actual. Agafant el millor de cada casa, en el bon sentit de la paraula, estem desenvocant en una nova cultura, creencia i manera de fer. La mescla d'orient i occident avui en dia és un fet: Budisme, yoga, acupuntura, arts marcials, flors de bach, etc... Si a més a més hi suméssim tot el que hem destruit o ha quedat enterrat pel pas del temps, tindriem la nova cultura global. I la veritat que no fa por ni repelús, més aviat és esperançador. Una mena d'Esperanto cultural a nivell planetari...

En fi, ara sí, abandono.

Llegiu "La Contra" aquí

"Hablamos más latín del que creemos"

L'altre dia vaig tenir una conversa amb uns amics i no sé com, vam acabar citant frases fetes en llatí i altres idiomes. D'aquella conversa en van sortir moltes i totes les que cito de l'entrevista van sonar aquella nit. Tot i que l'Antonio Cascón en diu moltes més, les que no he posat ha estat, com dirien els americans, perquè don't rings me a bell. Són aquestes: Peccata minuta, curriculum vitae, òpera prima, post mórtem, status quo, a priori, in albis, in situ, ipso facto, in extremis, cancerbero, ariete, carpe diem, in vino veritas, in aqua sanitas, santiamén, perdre l'oremus, quid pro quo (Clarice...), rara avis, panem et circenses, tempus fugit...

A més a més van sortir, que no surten a l'entrevista, però són prou conegudes: A posterirori, semen retentum venenum est (la font no és tant fiable com el significat), cumulus nimbus, cúmul, límbo, obra póstuma, ora et labora, alea iacta est, alma mater, annus horribilis, veni vidi vincci, habemus papa, in fraganti, in secula seculorum, mente sana in corpore sano, urbi et orbi, horror vacui... i alguna que altra collita d'altres idiomes (no citarem les catalanes i castellanes perquè no acabariem mai...) com: soto vocce, dolcce fare niente, savoir-faire, you snooze you lose... Algun d'inventat com: passat el bou passada l'equella o if you go to Bell Air you lose your chair... i si de tots aquests n'hi ha algun que no és veritat, si no e vero e ben trovato... 

Però suposo que excusata non petita, accusatio manifesta. Després de dues contres d'economia s'agraeix un zapping.

Suposo que el Lluís i la Montse podrien aportar-ne alguna més d'aquella nit... En fi, em despedeixo: Good night and don't let the bed bugs bite.

Llegiu "La Contra" aquí

"Reduzcan las cotizaciones de la Seguridad Social y suban el IVA"

Foto: Marc Arias

Plana sobre els nostres caps el diluvi universal, l'apocalipsi. Tots estem acollonits davant del futur incert. El capitalisme és la religió del segle XXI i els econòmistes, més que teòrics, semblen teòlegs. O pitjor encarara, predicadors. Aterroritzats davant d'un món que la televisió s'encarrega d'ensenyar-nos com un Titànic enfonsant-se, necessitem respostes, sol.lucions, explicacions i, sobretot, fe. Necessitem creure. Necessitem que algú o alguns ens diguin què passarà i què és el que hem de fer perquè el baixell no s'enfonsi... Necessitem predicadors. Aquest n'és un i de ben segur que no serà l'últim que apereixerà per la contra amb els seus breuatges contra la caiguda del cabell, el mal de ojo, la impotència, la ceguera o la crisis del totxo. 

La veritat és que el paio cau simpàtic. Un tiu omptimista, clarivident, una mena de mag. Pim-pam-pum. Ell ho sol.lucionaria ràpid. Reduir la càrrega de la seguretat social dels contractes laborals dràsticament (actualment està situada a una mitja del 30%) perquè les empreses contractin, que són les úniques que poden crear llocs de treball i per altra banda recuperar aquesta pèrdua d'ingressos, per part de l'estat, en forma d'IVA. Les empreses contracten, la gent té fenia, tornen a gastar i per tant els ingressos tornen a augmentar i ho fan en major quantia perquè l'IVA és més elevat. Fàcil. Simple. El tiu és tant gran. Té tanta fe, que inclús creu que Espanya pot sortir de la crisis tornant a través de la construcció! Grande Tim Kehoe! 

A més a més també m'ha agradat que es carregués en Rajoy, que bàsicament és el mateix que carregar-se la classe política. Cito textualment: "sembla que es conformi amb un anar tirant suicida". Això no és el que feia Zapatero? "S'ha d'actuar ja!"

En fi, abalat per col.legues amb premis nobels i bla bla bla, sembla que aquest predicador té les idees molt clares i la sol.lució a tots els problemes. Em pregunto perquè els que porten el timó del baixell no són mai els que tenen les idees clares i les sol.lucions... Suposo que "desde la balla los toros se ven muy bonitos"

Llegiu "La contra" aquí

"Nadie debe cobrar más de 20 veces el salario mínimo"

Foto: Kim Manresa

Personatge interessant. De primeríssima actualitat. Sembla com si el món que descobrim al llarg de l'entrevista a Christian Felberg fos utòpic. Seria fantàstic que tot el que diu passés. 

Últimament penso que la política ha deixat de tenir trascendència i que la presa de decisions es fa des les més altes instàncies econòmiques: Banc Central Europeu, Reserva Federal del EE.UU., Fons Monetari Internacional, els mercats, grans multi-nacionals, etc... Els polítics són simples titelles en mans d'aquests grans organismes que posseeixen les màquines que fan els bitllets. Sí, aquelles màquines que últimament surten tant per televisió imprimint fulles de Din A6 de bitllets de 50 euros... Perquè sempre surten els de 50 euros? No n'he vist mai cap imprimint-ne de 500... Avui dia, analitzar des del periodisme, la política española per posar un exemple, és tant estúpid com si convertíssim en notícia el dia a dia de la feina de la Diputació de Barcelona, per posar-ne un altre. Organismes anacrònics, que per bé que segur que fan funcions útils, no són determinants pel futur de la nostra societat. És per això que avui en dia el focus mediàtic s'està traslladant i la política està deixant pas a l'economia. Perquè l'economia és la ciència per entendre el capitalisme com la política és la ciència per entendre la democràcia. I si observem i intentem entendre el capitalisme veurem que aquest està per sobre de la democràcia. L'anul.la, la manipula, la controla i la redueix en una simple administració burocràtica. Una petita peça d'engranatge dins la "màquina total" que és el capitalisme. És així, no s'hi pot fer més. Bé, segons Christian Felberg sí. 

Entro a l'inseparable wikipedia i m'adono que aquest paio de només 39 anys està darrera de molts dels conceptes que bombardeigen les nostres pantalles de televisió des dels noticiaris com per exemple la Taxació de transaccions financeres (Attac). I el que més m'agrada és que ens el presenten com a un pensador. Pensador i com podem llegir a la contra, escriptor i sobretot ideòleg. M'agrada pensar, i crec que és així, que les paraules tenen molt poder. Així ho manifestava Joseph Goebbels (em sap greu citar un nazi) però em sembla que va ser ell qui va dir que si "repeteixes mil vegades una mentida es converteix en veritat". Aquesta és la dinàmica que ha estat seguint el món occidental des de llavors però sembla que ara s'està imposant una versió millorada del que va dir aquest cabró. Avui en dia estem en situació de poder i "si repetim mil vegades una veritat es converteix en realitat". Així que com que tot el que diu aquest senyor, qui, segons l'amiga wiki suporta part del moviment d'indignats; és tant sensat, ho hem pensat i comentat a tantes sobretaules, que senyors, molt em temo que només és qüestió de repetir-ho més vegades. Continuar utilitzant la força de la paraula, saltar-nos el graó de la democràcia manipulada, i repetir-ho milions de vegades: empresa privada sí, però no per competir, sí per cooperar pel bé comú, pel benefici social i ecològic enlloc de benefici econòmic, per la qualitat de vida basada en la santitat, la qualitat del temps, per destinar els beneficis a les persones, als treballadors, al mediambient i no als mercats o partits polítics, limitar els salaris màxims i les herències, i, lògicament que els que més tenen que paguin. Un món feliç. No és una utopia, així serà, així serà, així serà, així serà... 

Llegeix "La Contra" aquí

"Nuestro primer recuerdo es a los tres años y cuatro meses"

Foto: Jordi Roviralta

La primera impressió, després de llegir la frase-eslògan, és de discrepància. El meu primer record no va ser als tres anys i quatre mesos! Ja hi som! Un altre setciències! Un setciències que dicta sentència sobre l'edat del nostre primer record! Com pot ser? En fi, el meu primer record coincideix amb la primera vegada que vaig veure nevar. Això va ser al pis de Sant Cugat. On hi vaig viure fins els 2 anys! Mec! Error señor científico! Segueixo llegint. Continuo per la columna groga i l'entusiasme de la primera frase entre signes d'exclamació em desconcerta... No pot ser que l'Amela faci dues contres seguides... Hauria de ser l'Amiguet o l'Ima! Continuo llegint, i per sort, aquests tres anys i quatre mesos es converteixen en una mitja estadística... Això li dóna més credibilitat al personatge, menys a l'entrevistador i més a la veracitat del meu record. Miro qui pot ser l'entrevistador, diria que és l'Ima... No! És l'Amiguet! Com pot ser!? Sempre tant punyent, estricte, recte i de cop i volta ens treus una declaració de context per crear una frase-eslògan tant sensacionalista i tramposa? M'estàs fallant Amiguet meu... En fi, deu ser que només fa tres contres que analitzo amb lupa tots els detalls. Segurament ho has fet més vegades i no n'era concient. Jo també faré d'estadista a partir d'ara. No puc fallar d'aquesta manera. De moment 50% d'encert (en el debut no vaig intentar endevinar-lo/la), 1 de 2. 

Continuo llegint i de cop i volta ja no importa l'edat del primer record. De fet, pot ser que aquell primer record, d'aquella primera nevada, a la terrassa del pis de Sant Cugat, omplint un got amb neu; ni tant sols succeís! L'eslogan és només un esquer! Com sempre. Suposo...

Per mi, el missatge important de l'entrevista és que els records no tenen perquè haver-se viscut. Poden ser records imposats a través d'una explicació o simplement modificats i alterats (o simplement traslladats en el temps) per reafirmar la nostra identitat i coherència amb l'entorn... En fi, que "la memòria (cito textualment) no és una caixa negra" ni un disc dur que enregistra els esdeveniments de la nostra vida tal i com van succeïr. 

"La fa funció de la memòria no és recordar allò que és real"

Aquest, per mi, hauria estat un millor eslògan, igual de sensacionalista, però no trampós. 

La funció de la memòria és emmagatzemar records que, hagin succeït o no, recordats directa o indirectament, reals, modificats o imaginaris; ens ajudin a reafirmar la nostra identitat i la nostra coherència existencial.

Buenu, un rolllo patatero. No està mal, però no m'ha agradat gaire la contra. És culpa de l'entrevistat que no té coses importants a dir? És culpa de l'entrevistador que no ha sabut extreure-li suc a l'entrevistat? O simplement no ha sabut transmetre el suc que li va treure? És culpa meva que no estic receptiu, que no m'han enganxat en un bon moment?

És igual, com que sóc molt egocèntric, per reafirmar-me, ho recordaré com que no és culpa meva ;)

Visca La Contra!

Llegiu "La Contra" aquí