dimarts, 30 d’abril de 2019

“Gracias es la palabra más bonita del mundo”

La frase eslògan de la contra d'avui ens finta d'entrada. Hom espera trobar-se amb un filòsof o alguna cosa semblant. Però estem davant d'un metge. En temps dels antics no hi hauria hagut diferència: un filòsof, un matemàtic, un metge... Quina diferència hi ha? Persones plenes de coneixement lluitant dia a dia per comprendre el món i perquè no, millorar-lo. Millorar-lo és una bona fita per tothom. Tots en la nostra mesura del possible podem, a partir de petits gests, millorar el món que ens envolta: ajudant, donant, reciclant o simplement donant les gràcies. Però fer-ho donant la vida als morts això ja només és a l'abast de molt pocs. Sembla que la ciència s'està desprenent de la ficció i cada vegada més podem parlar de ciència realitat. 

dilluns, 29 d’abril de 2019

“Ya han empezado las grandes migraciones de la era digital”

IA, big data, skill cities... Live fast, die young. Sí nois, el futur ja és aquí, i no perquè ho digui Pedro Sánchez des del balcó de Ferraz ahir a la nit després de guanyar les eleccions quan se li va acabar la paciència d'esperar al fraCasado i l'aspirant (que no aspirador) Rivera. Sinó perquè les noves teconologies han vingut per quedar-se i com no ens espavilem i ens fem tots analistes de big data o hàbils programadors estem venuts. 
Però és realment així? El 47% de les feines són substituibles per robots? Doncs no sé si és cert però ho diuen els d'Oxford, poca broma. Per exemple, anem a repassar algunes feines: Professor d'idiomes, caput, jo ja he vist una aplicació de mòbil que li parles en el teu pròpi idioma i et replica en l'idioma que vulguis... Xofer, caput i ben caput, com diu el senyor Carl Benedikt Frey busca't alguna cosa millor perquè el tema transport està al caure. Cotxes, taxis, camions, avions, etc... aniran sols i bé, sense colisions... Professor de dansa, caput? L'altre dia vaig veure el programa del Basté, el "No pot ser", sobre la realitat virtual i molt em temo que és cosa de quatre dies i que alguna empresa hi vegi negoci que surti un robot virtual que t'ensenyi a fer correctament un plié o un fueté... I així podríem anar repassant feines i oficis i veure que tard o d'hora serem esclaus dels robots. De moment, tal i com diu Frey al principi de l'entrevista: "...la màquina se'ns anticipa". És a dir que ens avança, ens passa al davant, el següent pas és que fem el que elles vulguin... I això fa molta por. Perquè fins ara tot ha sigut molt maco amb la tecnologia a la nostra disposició però què farà la tecnologia quan els humans estiguem a la seva? En què ens convertirem?

llegeix la contra aquí

dilluns, 21 de gener de 2013

"Dese tiempo"

Foto: Kim Manresa
Boníssima l'entrevista d'aquet paio! Llàstima que el cabró (amb carinyo) ens giri la truita d'entrada: "Quién es usted?". Això ho hauria de preguntar l'amic Amiguet no? És igual, se li perdona. També el fet que no sapiguem ben bé perquè collons se l'entrevista, a part de tenir un discurs molt ben elaborat. Buenu, no es cert del tot, se rumorea, se comenta, se dice, se cuchichea algo así como "Arunachala", "Cachemira", aventura, muntanya... Com va dir l'Arquillué un dia a la Riera (i no van repetir l'escena!) un bon "MESTERI!". 

Així que quién soy?
Buenu, si m'ho preguntes a mi, apago la tele (l'ordinador no puc...), trascendeixo l'edat, la nació, la feina (no que no en tinc), propietats (tampoc...), classe social (en fi...), etc; al final m'hai de trobar amb la meva escència... cosa que si li sumem el "eres lo que eres en cada instante", doncs:
Jo sóc: 
Aquet post...??

Quina decepció...

A més a més si et "Dones temps" i trascendeixes (tota la llista d'abans), et trobes amb el que ets: "només circumstàncies, ambicions, pors..."
- Circumstàncies: escrivint un post
- Ambicions: fer-me d'or
- Pors: mmmm... fer-me d'or
- Pors (2): escriure posts eternament...

En fi, shiva shiva i tapa't.

diumenge, 20 de gener de 2013

"No quiero defraudar al niño que fui"

Foto: Àlex García
Després de llegir-me aquesta contra, i al plantejar-me com afrontaré els temes que toca, em topo amb un que no hi és. O, que si hi és, hi és a totes. La Contra és bona perquè toca temes interessants i trascendentals o simplement és bona perquè jo hi trobo escrit en paraules coses que no hauria dit millor? 
No sé, més enllà del dilema metafísic de si estic destacant el destacable o destaco el que destaca (objectiu o subjectiu), el fet és que el José Sacristán ens deixa frases que es claven com estaques.
"El primer contacto carnal fue en un descampado por 15 pesetas con una prostituta a la que le escribí un poema" 
La puta! Davant d'una frase així "No hace falta decir nada más".

Posant-nos més seriosos, crec que l'entrevista toca dos temes capitals (i un annex).
El primer:
"He aprendido algo fundamental: la superioridad absoluta de lo femenino sobre lo masculino. Lo hablaba con Berlanga, el mandato histórico contradice lo que la naturaleza ordena. Se supone que uno es el que va sobre el caballo, saca la lanza y dice: "¡A por ellos!", y la señora dice: "Vuelve pronto". Toda esa épica es de cartón piedra, lo esencial se mueve en torno a lo femenino"

A partir d'aquí l'entrevista deixa de ser heterosexual (cosa que no significa que es converteixi en homosexual) i es posa individual. 
El segon:
"Yo no pierdo de vista al niño del puré de harina de almorta, le tengo mucho respeto y lo que quiero es que si me encuentro con él no me mande a la mierda...siendo aquel niño gordito que le arrancaba las plumas a la gallina para hacer de comanche. Hoy miro a ese niño y le digo: "¡Con dos cojones!", porque el panorama era desolador. Ese crío todavía está ahí, delante de una cámara o subido a un escenario pasándoselo pipa"

L'annex:
Per si no havia quedat clar en d'altres i en aquesta, l'Ima ens torna a deixar clar (el concepte "Con dos cojones" que malentès ha fet tant mal) la clau de la joventut eterna:
"Después de miles de entrevistas, puedo asegurar que la gente que sigue haciendo de su juego favorito su profesión no envejece"

D'això se'n diu entropia, deu ser l'edat...


dilluns, 6 d’agost de 2012

"Es más lucrativo atracar ordenadores que bancos"

Foto: Xavier Cervera
Heu sigut mai estafats per internet? Jo sí. Fa molt poc. Justament em va passar el mateix dia que m'havien de cobrar el rebut anual del seguro del cotxe. Tal i com està el panorama m'havia encarregat de fer un rastreator pel ciberespai i havia aconseguit una pòlissa gairebé a meitat de preu de la que estava pagant. Així ho vaig comentar a la meva asseguradora i els vaig donar la opció d'igualar la oferta. Ho van fer. El dia que m'havien de cobrar la nova quantitat em vaig conectar a la meva compta corrent online i vaig veure que m'havien cobrat l'antic import. Em va sorprendre i vaig estar apunt de trucar-los. Llavors vaig veure que associat a aquest cobrament hi havia una comissió per canvi de divisa de gairebé 15 euros. En total 500 euros. Vaig mirar d'on provenia el gir i em vaig adonar que no es tractava d'un gir, era una compra amb tarjeta. És més, una compra en alguna web ".com". Evidentment no coneixia la web. Vaig utilitzar les meves habilitats com a hacker i amb un "copiar i pegar" vaig buscar al google el remitent del pagament. Va resultar ser com una web de cosmètica...!? En fi, automàticament vaig trucar al banc i em van dir que m'anul.laven la tarjeta al moment i que en quatre dies tindria la nova. Els diners, en uns quinze dies, però havia d'anar als mossos a denunciar-ho, però no havia de patir perquè Mastercard ho cobria (para todo lo demàs...). "A més" em va dir el del banc "no els interessa no tornar-te'ls sinó ningú compraria per internet".  
Així ho vaig fer. Em va atendre una atractiva mosso d'esquadra amb la seva pistola, les esposes, la porra el walkie i l'uniforme... Em vaig quedar parat quan em va preguntar "Ets del Banco Pascual?" m'invento el nom per no provocar un corralito. "Sí". "Ens ha vingut molta gent que li ha passat el mateix". "A si?". "Sí, ja sabem qui són, estem al darrera, actuen per aquí aprop i s'han produït casos per aquí, Barcelona, Madrid...". Collons! Em sentia en una pel.li. De cop i volta em vaig veure bevent wishkis dobles a la barra d'un bar amb gabardina i acabant la nit al llit amb la mosso jugant amb les esposes... En fi, em van fer moltes preguntes, no tenia cap focus enfocant-me a la cara ni em tiraven fum als ulls però em van demanar un històric de tots els meus moviments bancaris dels últims 6 mesos. "Has tret mai diners amb la tarjeta?" No. "Has fet alguna compra per internet?" No. Buenu, per Sant Jordi em vaig comprar un llibre... i... cada mes pago Spotify i és un pagament per tarjeta... Spotify està vinculat amb el Facebook i... amb Google segurament... 
Vaig portar la denuncia al banc. Em van dir que em trucarien. El meu cabreig era important. Em van donar un plaç i em vaig prometre que si no el complien treuria tota la meva fortuna del Banco Pascual. "D'aquí dos dies et trucarem perquè vinguis a omplir tots els papers". No ho van fer. Al tercer o quart dia, vaig mirar la compta abans de trucar-los i miraculosament els diners havien tornat amb el papa. Final feliç.
Dies més tard mirant les notícies, vaig veure que havien detingut una banda de falsificadors de tarjetes. Per televisió ensenyaven com les falsificaven, quines impresores utilitzaven, com gabaven les lletres i el número en relleu, etc... Però... D'on treien la informació de la banda magnètica? Ah! Amics meus, compraven la informació a hackers americans. Igual no eren ells, o si ho eren, no feia falta fer una tarjeta física per comprar per internet. O potser les tarjetes físiques només les feien per poder anar de compres i a restaurants... 
"Si mai els enganxem ja et trucarem. Ja que ets part implicada en el cas". 
Ha passat un mes i ningú m'ha dit res. Ja m'he begut dues ampolles de whisky i no aconsegueixo treure'm del cap aquell uniforme i aquelles esposes... 

diumenge, 5 d’agost de 2012

"Vivimos atrapados por aquello de lo que huimos"

Foto: David Airob
El que més m'ha interessat d'aquesta contra és la frase que Catherine Camus diu al final de l'entrevista: "La vida decideix més que nosaltres. El millor que pots fer és estar-hi d'acord." Un trencatòpics en forma de remei per a la frustració. 
Una de les frases que més odío del món és: "Voler és poder". Ja no perquè en sigui una víctima directe cada cop que m'excuso dient que no puc. "Com que no pots? No vols! Que és molt diferent!". Perdò? És que un no pot voler i no poder? Que no hi ha contradiccions a la vida? Sembla que tot estigui al nostre abast i tot sigui possible. 
És evident que hi ha coses que per molt que vulguem no les aconseguirem mai. Tot i així, ens regim sota aquesta màxima. La cultura de lluitar, d'anar contra viento y marea per aconseguir allò tant desitjat està més que implantat en les nostres consciències. La cultura de l'esforç és una bona cultura sempre i quan l'esforç no sigui inútil. Per molt que ens esforçem a picar ferro fred difícilment arribarem a esculpir res. De la mà d'aquesta actitud venen la frustració, la depressió, l'estrés, etc. Les malalties del segle XXI. 
Si adaptem la frase i l'expresem en forma des substantius la seva trascendència s'altera significativament: "la voluntat és poder". Totalment d'acord. Tenir força de voluntat et dona poder, força per afrontar els reptes. Aconseguir-los ja és un altre tema. Però cada cop que, a força de voluntat, assolim un repte; la força de voluntat es torna més poderosa, fins al punt que els objectius desapareixen del mapa. El poder deixa de ser la conseqüència d'aconseguir-los i esdevé l'objectiu en si mateix en forma d'èxit, fama, reconeixement, diners...
Per tant, em sembla fantàstica l'afirmació de Catherine Camus. Acceptar les nostres limitacions, que no som homnipotents i que la vida ens condiciona més que la nostra voluntat és un punt de vista molts sensat. Allunyat de l'ambició, de la prepotència i de l'arrogància. Acceptar i sintonitzar amb el que passa al nostre voltant i empatitzar amb les persones que ens rodegen condiciona la nostra existència i els nostres plans de futur a cada moment. Estar-hi d'acord és la millor actitud. No cal renunciar a la voluntat i és bò tenir projectes i ambicions, però sempre i quan estiguem disposats a canviar-los així com ho fa la direcció del vent. Podem romandre impertèrrits i continuar amb la nostra avidesa de poder, però pel camí anirem deixant enrere persones i vivències i ens anirem deshumanitzant fins a convertir-nos en lluitadors d'una guerra que ha nascut de la nostra voluntat.

divendres, 3 d’agost de 2012

"Ante la impotencia y la melancolía, ¡ascesis y alegría!"

Foto: Xavier Gómez
Camile de Toledo defensa conceptes en forma de paraules que ressonen des de fa Contres. Des de fa segles. Des dels temps dels temps. L'ascetisme, l'aillament, la solitud de l'observador, l'objectivitat de la distància. Sortir fora del sistema, véncer el consumisme, la bulimia, l'ansietat, l'avidesa i per damunt de tot la por. La por a la mort i la por en si mateixa. La por és l'instint més subterrani de tots. La por és el frè de la llibertat. Naixem sense consciència i al llarg de la nostra vida en el procés d'aprenentatge incorporem la veu de la consciència com a resultat de la suma de tots els aprenentatges. Però l'aprenentatge final és la presa de la nostra pròpia consciència. Construir la nostra pròpia consciència a partir de la consciència imposada i substituir-la per una millor versió eliminant-ne els defectes i les mancances. Per aconseguir-ho hem de vèncer la por. La por a eliminar aprenentatges maternals, paternals, fraternals, culturals, polítics, religiosos... Hem d'enderrocar la nostra pròpia casa on vivim protegits de les inclemències i tornar-la a construir. Sense saber quan tardarem, quan vindrà la pròxima tormenta, el pròxim hivern, si sobreviurem... Hi ha casos, com el meu, que no cal que enderroquis res, simplement, arriba un dia que la casa et cau a sobre i et toca fer-ho per collons... 
He arribat a dir que aquesta crisi és bona, és positiva. Que ens posarà a tots al lloc que ens correspon. Com diu el de Toledo crec en el poder de les paraules i no crec en les visions apocaliptiques. Pugen els impostos i redueixen els sous. La gent s'arreplega al voltant de la família: avis, pares, fills, néts... Tots construeixen un nou estil de vida. Un estil de vida ascètic. Si no puc agafar el cotxe perquè no tinc diners, no cal que gasti en gasolina, ni que pagui l'impost de circulació, ni l'assegurança, ni els peatges, ni les reparacions... Llavors puja el preu de la gasolina, el dels peatges... Ja no ens importa... 
És com la història de l'amo i el gos que arriben a casa després d'haver sortit a passejar. L'amo entra a casa i el gos es queda a fora. Des de dins l'amo li diu al gos que entri. El gos no li fa cas. L'amo torna a insistir. El gos se'l queda mirant. Finalment l'amo, desesperat l'amenaça "et quedaràs a fora eh!!". El gos resta immòbil, torça el coll i se'l mira, potser pensant "si ja estic a fora".