dilluns, 21 de gener de 2013

"Dese tiempo"

Foto: Kim Manresa
Boníssima l'entrevista d'aquet paio! Llàstima que el cabró (amb carinyo) ens giri la truita d'entrada: "Quién es usted?". Això ho hauria de preguntar l'amic Amiguet no? És igual, se li perdona. També el fet que no sapiguem ben bé perquè collons se l'entrevista, a part de tenir un discurs molt ben elaborat. Buenu, no es cert del tot, se rumorea, se comenta, se dice, se cuchichea algo así como "Arunachala", "Cachemira", aventura, muntanya... Com va dir l'Arquillué un dia a la Riera (i no van repetir l'escena!) un bon "MESTERI!". 

Així que quién soy?
Buenu, si m'ho preguntes a mi, apago la tele (l'ordinador no puc...), trascendeixo l'edat, la nació, la feina (no que no en tinc), propietats (tampoc...), classe social (en fi...), etc; al final m'hai de trobar amb la meva escència... cosa que si li sumem el "eres lo que eres en cada instante", doncs:
Jo sóc: 
Aquet post...??

Quina decepció...

A més a més si et "Dones temps" i trascendeixes (tota la llista d'abans), et trobes amb el que ets: "només circumstàncies, ambicions, pors..."
- Circumstàncies: escrivint un post
- Ambicions: fer-me d'or
- Pors: mmmm... fer-me d'or
- Pors (2): escriure posts eternament...

En fi, shiva shiva i tapa't.

diumenge, 20 de gener de 2013

"No quiero defraudar al niño que fui"

Foto: Àlex García
Després de llegir-me aquesta contra, i al plantejar-me com afrontaré els temes que toca, em topo amb un que no hi és. O, que si hi és, hi és a totes. La Contra és bona perquè toca temes interessants i trascendentals o simplement és bona perquè jo hi trobo escrit en paraules coses que no hauria dit millor? 
No sé, més enllà del dilema metafísic de si estic destacant el destacable o destaco el que destaca (objectiu o subjectiu), el fet és que el José Sacristán ens deixa frases que es claven com estaques.
"El primer contacto carnal fue en un descampado por 15 pesetas con una prostituta a la que le escribí un poema" 
La puta! Davant d'una frase així "No hace falta decir nada más".

Posant-nos més seriosos, crec que l'entrevista toca dos temes capitals (i un annex).
El primer:
"He aprendido algo fundamental: la superioridad absoluta de lo femenino sobre lo masculino. Lo hablaba con Berlanga, el mandato histórico contradice lo que la naturaleza ordena. Se supone que uno es el que va sobre el caballo, saca la lanza y dice: "¡A por ellos!", y la señora dice: "Vuelve pronto". Toda esa épica es de cartón piedra, lo esencial se mueve en torno a lo femenino"

A partir d'aquí l'entrevista deixa de ser heterosexual (cosa que no significa que es converteixi en homosexual) i es posa individual. 
El segon:
"Yo no pierdo de vista al niño del puré de harina de almorta, le tengo mucho respeto y lo que quiero es que si me encuentro con él no me mande a la mierda...siendo aquel niño gordito que le arrancaba las plumas a la gallina para hacer de comanche. Hoy miro a ese niño y le digo: "¡Con dos cojones!", porque el panorama era desolador. Ese crío todavía está ahí, delante de una cámara o subido a un escenario pasándoselo pipa"

L'annex:
Per si no havia quedat clar en d'altres i en aquesta, l'Ima ens torna a deixar clar (el concepte "Con dos cojones" que malentès ha fet tant mal) la clau de la joventut eterna:
"Después de miles de entrevistas, puedo asegurar que la gente que sigue haciendo de su juego favorito su profesión no envejece"

D'això se'n diu entropia, deu ser l'edat...


dilluns, 6 d’agost de 2012

"Es más lucrativo atracar ordenadores que bancos"

Foto: Xavier Cervera
Heu sigut mai estafats per internet? Jo sí. Fa molt poc. Justament em va passar el mateix dia que m'havien de cobrar el rebut anual del seguro del cotxe. Tal i com està el panorama m'havia encarregat de fer un rastreator pel ciberespai i havia aconseguit una pòlissa gairebé a meitat de preu de la que estava pagant. Així ho vaig comentar a la meva asseguradora i els vaig donar la opció d'igualar la oferta. Ho van fer. El dia que m'havien de cobrar la nova quantitat em vaig conectar a la meva compta corrent online i vaig veure que m'havien cobrat l'antic import. Em va sorprendre i vaig estar apunt de trucar-los. Llavors vaig veure que associat a aquest cobrament hi havia una comissió per canvi de divisa de gairebé 15 euros. En total 500 euros. Vaig mirar d'on provenia el gir i em vaig adonar que no es tractava d'un gir, era una compra amb tarjeta. És més, una compra en alguna web ".com". Evidentment no coneixia la web. Vaig utilitzar les meves habilitats com a hacker i amb un "copiar i pegar" vaig buscar al google el remitent del pagament. Va resultar ser com una web de cosmètica...!? En fi, automàticament vaig trucar al banc i em van dir que m'anul.laven la tarjeta al moment i que en quatre dies tindria la nova. Els diners, en uns quinze dies, però havia d'anar als mossos a denunciar-ho, però no havia de patir perquè Mastercard ho cobria (para todo lo demàs...). "A més" em va dir el del banc "no els interessa no tornar-te'ls sinó ningú compraria per internet".  
Així ho vaig fer. Em va atendre una atractiva mosso d'esquadra amb la seva pistola, les esposes, la porra el walkie i l'uniforme... Em vaig quedar parat quan em va preguntar "Ets del Banco Pascual?" m'invento el nom per no provocar un corralito. "Sí". "Ens ha vingut molta gent que li ha passat el mateix". "A si?". "Sí, ja sabem qui són, estem al darrera, actuen per aquí aprop i s'han produït casos per aquí, Barcelona, Madrid...". Collons! Em sentia en una pel.li. De cop i volta em vaig veure bevent wishkis dobles a la barra d'un bar amb gabardina i acabant la nit al llit amb la mosso jugant amb les esposes... En fi, em van fer moltes preguntes, no tenia cap focus enfocant-me a la cara ni em tiraven fum als ulls però em van demanar un històric de tots els meus moviments bancaris dels últims 6 mesos. "Has tret mai diners amb la tarjeta?" No. "Has fet alguna compra per internet?" No. Buenu, per Sant Jordi em vaig comprar un llibre... i... cada mes pago Spotify i és un pagament per tarjeta... Spotify està vinculat amb el Facebook i... amb Google segurament... 
Vaig portar la denuncia al banc. Em van dir que em trucarien. El meu cabreig era important. Em van donar un plaç i em vaig prometre que si no el complien treuria tota la meva fortuna del Banco Pascual. "D'aquí dos dies et trucarem perquè vinguis a omplir tots els papers". No ho van fer. Al tercer o quart dia, vaig mirar la compta abans de trucar-los i miraculosament els diners havien tornat amb el papa. Final feliç.
Dies més tard mirant les notícies, vaig veure que havien detingut una banda de falsificadors de tarjetes. Per televisió ensenyaven com les falsificaven, quines impresores utilitzaven, com gabaven les lletres i el número en relleu, etc... Però... D'on treien la informació de la banda magnètica? Ah! Amics meus, compraven la informació a hackers americans. Igual no eren ells, o si ho eren, no feia falta fer una tarjeta física per comprar per internet. O potser les tarjetes físiques només les feien per poder anar de compres i a restaurants... 
"Si mai els enganxem ja et trucarem. Ja que ets part implicada en el cas". 
Ha passat un mes i ningú m'ha dit res. Ja m'he begut dues ampolles de whisky i no aconsegueixo treure'm del cap aquell uniforme i aquelles esposes... 

diumenge, 5 d’agost de 2012

"Vivimos atrapados por aquello de lo que huimos"

Foto: David Airob
El que més m'ha interessat d'aquesta contra és la frase que Catherine Camus diu al final de l'entrevista: "La vida decideix més que nosaltres. El millor que pots fer és estar-hi d'acord." Un trencatòpics en forma de remei per a la frustració. 
Una de les frases que més odío del món és: "Voler és poder". Ja no perquè en sigui una víctima directe cada cop que m'excuso dient que no puc. "Com que no pots? No vols! Que és molt diferent!". Perdò? És que un no pot voler i no poder? Que no hi ha contradiccions a la vida? Sembla que tot estigui al nostre abast i tot sigui possible. 
És evident que hi ha coses que per molt que vulguem no les aconseguirem mai. Tot i així, ens regim sota aquesta màxima. La cultura de lluitar, d'anar contra viento y marea per aconseguir allò tant desitjat està més que implantat en les nostres consciències. La cultura de l'esforç és una bona cultura sempre i quan l'esforç no sigui inútil. Per molt que ens esforçem a picar ferro fred difícilment arribarem a esculpir res. De la mà d'aquesta actitud venen la frustració, la depressió, l'estrés, etc. Les malalties del segle XXI. 
Si adaptem la frase i l'expresem en forma des substantius la seva trascendència s'altera significativament: "la voluntat és poder". Totalment d'acord. Tenir força de voluntat et dona poder, força per afrontar els reptes. Aconseguir-los ja és un altre tema. Però cada cop que, a força de voluntat, assolim un repte; la força de voluntat es torna més poderosa, fins al punt que els objectius desapareixen del mapa. El poder deixa de ser la conseqüència d'aconseguir-los i esdevé l'objectiu en si mateix en forma d'èxit, fama, reconeixement, diners...
Per tant, em sembla fantàstica l'afirmació de Catherine Camus. Acceptar les nostres limitacions, que no som homnipotents i que la vida ens condiciona més que la nostra voluntat és un punt de vista molts sensat. Allunyat de l'ambició, de la prepotència i de l'arrogància. Acceptar i sintonitzar amb el que passa al nostre voltant i empatitzar amb les persones que ens rodegen condiciona la nostra existència i els nostres plans de futur a cada moment. Estar-hi d'acord és la millor actitud. No cal renunciar a la voluntat i és bò tenir projectes i ambicions, però sempre i quan estiguem disposats a canviar-los així com ho fa la direcció del vent. Podem romandre impertèrrits i continuar amb la nostra avidesa de poder, però pel camí anirem deixant enrere persones i vivències i ens anirem deshumanitzant fins a convertir-nos en lluitadors d'una guerra que ha nascut de la nostra voluntat.

divendres, 3 d’agost de 2012

"Ante la impotencia y la melancolía, ¡ascesis y alegría!"

Foto: Xavier Gómez
Camile de Toledo defensa conceptes en forma de paraules que ressonen des de fa Contres. Des de fa segles. Des dels temps dels temps. L'ascetisme, l'aillament, la solitud de l'observador, l'objectivitat de la distància. Sortir fora del sistema, véncer el consumisme, la bulimia, l'ansietat, l'avidesa i per damunt de tot la por. La por a la mort i la por en si mateixa. La por és l'instint més subterrani de tots. La por és el frè de la llibertat. Naixem sense consciència i al llarg de la nostra vida en el procés d'aprenentatge incorporem la veu de la consciència com a resultat de la suma de tots els aprenentatges. Però l'aprenentatge final és la presa de la nostra pròpia consciència. Construir la nostra pròpia consciència a partir de la consciència imposada i substituir-la per una millor versió eliminant-ne els defectes i les mancances. Per aconseguir-ho hem de vèncer la por. La por a eliminar aprenentatges maternals, paternals, fraternals, culturals, polítics, religiosos... Hem d'enderrocar la nostra pròpia casa on vivim protegits de les inclemències i tornar-la a construir. Sense saber quan tardarem, quan vindrà la pròxima tormenta, el pròxim hivern, si sobreviurem... Hi ha casos, com el meu, que no cal que enderroquis res, simplement, arriba un dia que la casa et cau a sobre i et toca fer-ho per collons... 
He arribat a dir que aquesta crisi és bona, és positiva. Que ens posarà a tots al lloc que ens correspon. Com diu el de Toledo crec en el poder de les paraules i no crec en les visions apocaliptiques. Pugen els impostos i redueixen els sous. La gent s'arreplega al voltant de la família: avis, pares, fills, néts... Tots construeixen un nou estil de vida. Un estil de vida ascètic. Si no puc agafar el cotxe perquè no tinc diners, no cal que gasti en gasolina, ni que pagui l'impost de circulació, ni l'assegurança, ni els peatges, ni les reparacions... Llavors puja el preu de la gasolina, el dels peatges... Ja no ens importa... 
És com la història de l'amo i el gos que arriben a casa després d'haver sortit a passejar. L'amo entra a casa i el gos es queda a fora. Des de dins l'amo li diu al gos que entri. El gos no li fa cas. L'amo torna a insistir. El gos se'l queda mirant. Finalment l'amo, desesperat l'amenaça "et quedaràs a fora eh!!". El gos resta immòbil, torça el coll i se'l mira, potser pensant "si ja estic a fora". 

dijous, 2 d’agost de 2012

"Si el hombre fuera la medida de todo..., ¡qué mediocridad!"

Foto: Xavier Gómez
Tales de Milet és considerat l'iniciador de l'estudi de l'univers i famós per predir un eclipsi solar el 585 a.C.. Però Heròdot explica una història sobre ell si més no paradoxal. Un dia una vella el va dur a veure les estrelles i de camí, Tales (suposem que entretingut mirant l'immensitat del firmament), va caure dins d'un pou. La vella li va dir: "Com pretens, Tales, saber el que passa a dalt el cel si no veus el que tens a sota els peus?. Si la senyora Teresa Rodrigo creu que passar 6 mesos tancada en un accelerador de partícules investigant l'origen de l'únivers i demés sense saber si és estiu o hivern li dona una millor prespectiva del que passa, discrepo. 
A mi, personalment, això de que l'home sigui la mesura de totes les coses no em sembla pas una mediocritat, és més, és evident que és així. Qui sinó està mesurant tots aquests estudis? Qui dissenya i construeix els mesuradors i acceleradors? Qui sinó intenta lligar-ho tot i raonar-ho, sinó l'home? Jo no sé per on volia anar la catedràtica amb aquesta afirmació, però de vegades tinc la sensació que que la ciència s'està tornant egocèntrica. 
Recordo la frase "eppur si muove". Sí, va ser molt èpic deixar de ser el centre de l'univers! Però d'aquí a otorgar-li tot el protagonisme... Des d'un punt de vista filosòfic (o teològic, si voleu) no és la terra el centre de l'univers? El centre des d'on l'observem? El lloc des d'on el comprenem? No podriem trobar una fòrmula matemàtica que ho demostri? Segur que no? Perquè ningú s'hi ha posat... Jo crec que l'home és la mesura de totes les coses i és capaç de justificar matemàticament qualsevol principi fins que es demostri el contrari. Sempre ha estat així. 
Les fòrmules surten de l'observació des de fa molt temps, què tal si comencem a formular des de la convicció? Tenim nivell matemàtic per fer-ho, més ben dit, el tenen.
És lògic que la catedràtica pensi que l'home no és la mesura de totes les coses ja que sinó la fòrmula més famosa del món no tindria sentit. Què és això de E=mc^2? La fòrmula de la qual es deriva que hi ha una equivalència entre massa i energia! Què vol dir això? Que si jo sóc més gordo que tu, tinc més energia? De què estem parlant d'objectes o de persones? Perquè a mi els objectes no m'interessen gaire... 
Sí, és evident que si estic gordo i em tiro de bomba a la piscina la meva energia es notarà més que la d'un filiprim tirant-s'hi en la mateixa postura. Però si la definició d'energia és la capacitat de realitzar un treball, senyors, conec persones molt esquifides amb una capacitat de treball brutal. I encara diria més, hi ha un principi universal derivat dels drets humans que diu que tots som iguals, crec que li hauriem de trobar una fòrmula. Si tots som iguals, o ho som en massa (cosa que no sembla gaire clar a priori, no tots pesem els mateixos kg) o ho som en energia. Però si tots tenim la mateixa energia i diferents masses llavors la velocitat de la llum s'ha d'adaptar a la fòrmula i deixar de ser la constant universal que no varia mai! O finalment, tots tenim la mateixa energia, la mateixa massa (haurem de canviar el concepte de massa, la sort és que els gordos deixarem de fer dieta) i per tant la velocitat de la llum seguirà essent constant i Einstein seguirà tenint raó...
Einstein va dir que res podia anar més ràpid que la llum. Fa quatre dies, els científics que habiten els acceleradors de partícules, eren notícia per haver observat com els neutrins podien anar més ràpid que la llum. Després van dir que no. A què estem jugant? Al billar i a com un tren s'acosta a un altre i quan es trobaran? A ser petits Einsteins? Què està passant? No estem a l'alçada dels grans genis? Newton en va tenir prou que una poma li caigués al cap per escriure el Philosophiae Naturalis Principia Mathematica i Einstein es passava tot el dia amunt i avall pel seu estudi sense escriure res; el dia que ho va fer es va quedar descansat amb la teoria de la relativitat. Avui en dia sembla com si la tribu aquesta de Hibbs tant admirada estigui jugant a l'Astronova. Amb la diferència que el seu Astronova es diu accelerador de partícules i val mils de milions d'euros, que paguem entre tots...  
Així que, ara que la tribu ha caigut dins dels forats negres com en el seu dia Tales va caure en el pou, esperem que el dia que en surtin no sigui amb descobriments amb conseqüències tant desastroses com la bomba atòmica. Perquè si ha de ser així, per mi s'hi poden quedar, no sis mesos, sinó sis-cents anys llum...

dimecres, 1 d’agost de 2012

"He hecho helados de kikos con chocolate, de gazpacho..."

Foto: Mané Espinosa
És un fet que estem davant d'una contra de temporada. Ben trobada tot i que la senyora Conchita Heredero li agradaria que això dels gelats no fos una cosa exclusiva de l'estiu. Jo personalment quan em puc permetre anar a un restaurant sempre em demano un gelat de xocolata de postres (un parell de boles), per fer anar avall encara que diguin que els sorbets van millor per a aquesta funció. Sigui estiu o hivern. A no ser que vagi a Fontllonga, llavors la crema catalana és obligada. La millor del món.
Quan hi va haver el boom del senyor Ferran Adrià i les cuines es van començar a confondre amb  laboratoris, compartia pis amb un amic que es dedica al cultiu ecològic i sempre em deia "amb el menjar no s'hi juga!" referint-se al gran Docotor Bacterio de la cuina mundial. Conec una parella que un dia es van gastar una morterada per anar al Bulli, després de les olives esferificades que t'explotaven a la boca amb gust de ves a saber què i tants d'altres experiments culinaris, ella em va confessar que al sortir es moria de ganes de menjar-se un bon entrecot. Hem arribat al límit. De fet ja hi ha restaurants en què has de menjar a les fosques o d'altres en què en qualsevol moment un terratrèmol et pot tirar la copa de vi a terra... I aquelles paraules sàbies reboten dins del meu cap "amb el menjar no s'hi juga!"...
Tot i així haig de reconèixer que la paia en sap un rato i la part històrica em sembla més que interessant. Polo de Marco Polo, sorbet de sharbet en àrab, etc...
Però per un moment semblava que la noia estigues parlant de pintura i de com aconseguir els colors. Colors que no malmetin la tela i colors que no malmetin la nostra salut. Ja ho sabeu, oblideu-vos dels gelats blaus. Ara que ben pensat, quants tiburons de la casa Frigo em vaig arribar a menjar de petit?  Em deu venir d'aquí la malformació general que pateixo. Si això de la cuina i dels gelats pretén arribar a l'estatus d'art ens estem deixant la forma: frigo-dedo, frigo-pie, tiburón, tótem... Per no parlar dels clàssics: popeye, dràcula, negrito, blanquito (quina decepció quan el van retirar de la cartellera, mai més vaig tornar al negrito), etc... Alguns encara perduren i no m'extranya. Si la cuina és art la carta de Frigo (que és la que hi havia al meu poble d'estiueig) és pop-art.
En fi una contra molt refrescant, molt adequada, però jo em mantindré en el meu gelat de xocolata amb birutes de xocolata cruixents (a poder ser), que pel que es veu és el preferit de cap zona... No m'ho crec.