 |
| Foto: Mané Espinosa |
És un fet que estem davant d'una contra de temporada. Ben trobada tot i que la senyora Conchita Heredero li agradaria que això dels gelats no fos una cosa exclusiva de l'estiu. Jo personalment quan em puc permetre anar a un restaurant sempre em demano un gelat de xocolata de postres (un parell de boles), per fer anar avall encara que diguin que els sorbets van millor per a aquesta funció. Sigui estiu o hivern. A no ser que vagi a Fontllonga, llavors la crema catalana és obligada. La millor del món.
Quan hi va haver el boom del senyor Ferran Adrià i les cuines es van començar a confondre amb laboratoris, compartia pis amb un amic que es dedica al cultiu ecològic i sempre em deia "amb el menjar no s'hi juga!" referint-se al gran Docotor Bacterio de la cuina mundial. Conec una parella que un dia es van gastar una morterada per anar al Bulli, després de les olives esferificades que t'explotaven a la boca amb gust de ves a saber què i tants d'altres experiments culinaris, ella em va confessar que al sortir es moria de ganes de menjar-se un bon entrecot. Hem arribat al límit. De fet ja hi ha restaurants en què has de menjar a les fosques o d'altres en què en qualsevol moment un terratrèmol et pot tirar la copa de vi a terra... I aquelles paraules sàbies reboten dins del meu cap "amb el menjar no s'hi juga!"...
Tot i així haig de reconèixer que la paia en sap un rato i la part històrica em sembla més que interessant. Polo de Marco Polo, sorbet de sharbet en àrab, etc...
Però per un moment semblava que la noia estigues parlant de pintura i de com aconseguir els colors. Colors que no malmetin la tela i colors que no malmetin la nostra salut. Ja ho sabeu, oblideu-vos dels gelats blaus. Ara que ben pensat, quants tiburons de la casa Frigo em vaig arribar a menjar de petit? Em deu venir d'aquí la malformació general que pateixo. Si això de la cuina i dels gelats pretén arribar a l'estatus d'art ens estem deixant la forma: frigo-dedo, frigo-pie, tiburón, tótem... Per no parlar dels clàssics: popeye, dràcula, negrito, blanquito (quina decepció quan el van retirar de la cartellera, mai més vaig tornar al negrito), etc... Alguns encara perduren i no m'extranya. Si la cuina és art la carta de Frigo (que és la que hi havia al meu poble d'estiueig) és pop-art.
En fi una contra molt refrescant, molt adequada, però jo em mantindré en el meu gelat de xocolata amb birutes de xocolata cruixents (a poder ser), que pel que es veu és el preferit de cap zona... No m'ho crec.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada