divendres, 6 de juliol del 2012

"Nado con mi fuerza mental"

Foto: ¿?
A la segona pregunta endevino l'entrevistador. Sempre s'enmiralla en els entrevistats i parla d'ell: "Igual que jo!". Al principi era el meu preferit: espontani, optimista, entusiasta... D'ella encara n'haig d'avaluar una mica el perfil per treure conclusions sobre el caràcter. Dones, suposo. Complexes. De l'altre "homen" (com diria en Jep Cabestany, el meu personatge preferit dels Òscars) podria dir que al principi em queia una mica antipàtic, però que poc a poc, darrera aquesta antipatía, hi vaig anar descobrint una manera més incisiva, incòmode o provocativa d'entrevistar...
En fi, l'entrevista d'avui és un pèl ensucrada, com diria el geni del pinzell de Mollet del Vallès, en algún moment no sé què té que et puja el sucre... Deuen ser els dofins. De fet, encaixa amb el perfil de l'entrevistador. 
A banda de tot plegat, estem davant del típic personatge d'esports que s'allunya de la norma. L'esportista de proves extremes. L'esportista que no apareix als mitjans, perquè practica un esport que no és esport. Nadar llargues distàncies a mar obert ho pot ser, però fer-ho sense neoprè, ulleres ni gorro; està dins del terreny de buscar l'impossible. Una filosofia darrera l'esport que fa que deixi de ser esport.  Com escalar vuit mils sense oxigen, fer el Tour de França sense parades (d'una sola tirada), donar la volta al món, a vela, sense escales, en solitari, sense sonars, radars, gps... Etc...
Però hi ha una cosa que no m'ha agradat. Sempre començo llegint la frase-eslògan, a continuació la breu descripció del personatge a dos colors, després la columna groga i finalment l'entrevista. Doncs bé, abans de començar a llegir l'entrevista ja ens ha quedat a tots molt clar (es menciona dues vegades) que aquest especial i autèntic nadador gironí treballa per una important empresa que no para de pujar el preu de Kw. Publicitat gratuïta? No ho crec. En tot cas, segur que "l'empresa hi haurà contribuït" cito textualment. Això ho feia el Màgic Andreu i tenia gràcia. Però que una empresa es pengi les medalles aconseguides pels seus treballadors fora de la feina... En fi... Felicitats Miquel i espero que aconsegueixis la triple corona.

"Fui camello y soy profesor: la diferencia está en educarse"

Foto: Mané Espinosa
Bàsicament podríem dir que aquesta contra va sobre l'educació. Un tema d'actualitat. La paradoxa del cas és que estem davant d'un paio que es dedica a investigar sobre l'educació i la millora dels seus resultats com si ell hagués après alguna cosa a l'escola... De fet, als 13 anys va començar a traficar, i per tant, deduim, tot i que no ho diu, que fins els 18 anys, d'anar a l'escola res de res. Llavors fruit del destí, va arribar tard a un atracament que havia de fer amb els seus col.legues amb la sort que tots ells van acabar a la presó i ell se'n va salvar per impuntual. A partir d'aquell moment, la seva vida va fer un canvi. I es va dedicar a estudiar... Ja ho diuen: "la millor escola és la vida, la calle. A la vida s'apren a pals..." I és curiós que un paio que va apendre al carrer, traficant, i que va rebre el seu gran pal als 18 en forma de salvació divina, defensi l'escola com si allí ho hagués aprés... Em sap greu dir-ho, però estic d'acord amb el que li ha passat, però no amb el que defensa... Buenu, excepte en lo de llegir llibres... I en lo de que el Teorema de Pitàgores no serveix per res... En fi, com diu un amic meu, això de l'educació i l'escola s'ho van inventar els burgesos per tal de domesticar la gent del camp i poder-los tenir sota control i complint unes normes dins la fàbrica. Produïnt. Per l'empresa. L'empresa que després, el protagonista entrevistat, diu que ha de subvencionar l'educació... I perquè no dir-ho? Té més mèrit sobreviure a la presó o al carrer que entre departaments d'empreses o d'universitats. Les lleis que regeixen aquests móns tant diferents són les mateixes. Però té molt més mèrit triumfar al carrer. Molt més. La diferència és que en un cas el pitjor és que et costi la feina i en l'altre la vida.