"Si el hombre fuera la medida de todo..., ¡qué mediocridad!"

Foto: Xavier Gómez

Tales de Milet és considerat l'iniciador de l'estudi de l'univers i famós per predir un eclipsi solar el 585 a.C.. Però Heròdot explica una història sobre ell si més no paradoxal. Un dia una vella el va dur a veure les estrelles i de camí, Tales (suposem que entretingut mirant l'immensitat del firmament), va caure dins d'un pou. La vella li va dir: "Com pretens, Tales, saber el que passa a dalt el cel si no veus el que tens a sota els peus?. Si la senyora Teresa Rodrigo creu que passar 6 mesos tancada en un accelerador de partícules investigant l'origen de l'únivers i demés sense saber si és estiu o hivern li dona una millor prespectiva del que passa, discrepo. 

A mi, personalment, això de que l'home sigui la mesura de totes les coses no em sembla pas una mediocritat, és més, és evident que és així. Qui sinó està mesurant tots aquests estudis? Qui dissenya i construeix els mesuradors i acceleradors? Qui sinó intenta lligar-ho tot i raonar-ho, sinó l'home? Jo no sé per on volia anar la catedràtica amb aquesta afirmació, però de vegades tinc la sensació que que la ciència s'està tornant egocèntrica. 

Recordo la frase "eppur si muove". Sí, va ser molt èpic deixar de ser el centre de l'univers! Però d'aquí a otorgar-li tot el protagonisme... Des d'un punt de vista filosòfic (o teològic, si voleu) no és la terra el centre de l'univers? El centre des d'on l'observem? El lloc des d'on el comprenem? No podriem trobar una fòrmula matemàtica que ho demostri? Segur que no? Perquè ningú s'hi ha posat... Jo crec que l'home és la mesura de totes les coses i és capaç de justificar matemàticament qualsevol principi fins que es demostri el contrari. Sempre ha estat així. 

Les fòrmules surten de l'observació des de fa molt temps, què tal si comencem a formular des de la convicció? Tenim nivell matemàtic per fer-ho, més ben dit, el tenen.

És lògic que la catedràtica pensi que l'home no és la mesura de totes les coses ja que sinó la fòrmula més famosa del món no tindria sentit. Què és això de E=mc^2? La fòrmula de la qual es deriva que hi ha una equivalència entre massa i energia! Què vol dir això? Que si jo sóc més gordo que tu, tinc més energia? De què estem parlant d'objectes o de persones? Perquè a mi els objectes no m'interessen gaire... 

Sí, és evident que si estic gordo i em tiro de bomba a la piscina la meva energia es notarà més que la d'un filiprim tirant-s'hi en la mateixa postura. Però si la definició d'energia és la capacitat de realitzar un treball, senyors, conec persones molt esquifides amb una capacitat de treball brutal. I encara diria més, hi ha un principi universal derivat dels drets humans que diu que tots som iguals, crec que li hauriem de trobar una fòrmula. Si tots som iguals, o ho som en massa (cosa que no sembla gaire clar a priori, no tots pesem els mateixos kg) o ho som en energia. Però si tots tenim la mateixa energia i diferents masses llavors la velocitat de la llum s'ha d'adaptar a la fòrmula i deixar de ser la constant universal que no varia mai! O finalment, tots tenim la mateixa energia, la mateixa massa (haurem de canviar el concepte de massa, la sort és que els gordos deixarem de fer dieta) i per tant la velocitat de la llum seguirà essent constant i Einstein seguirà tenint raó...

Einstein va dir que res podia anar més ràpid que la llum. Fa quatre dies, els científics que habiten els acceleradors de partícules, eren notícia per haver observat com els neutrins podien anar més ràpid que la llum. Després van dir que no. A què estem jugant? Al billar i a com un tren s'acosta a un altre i quan es trobaran? A ser petits Einsteins? Què està passant? No estem a l'alçada dels grans genis? Newton en va tenir prou que una poma li caigués al cap per escriure el Philosophiae Naturalis Principia Mathematica i Einstein es passava tot el dia amunt i avall pel seu estudi sense escriure res; el dia que ho va fer es va quedar descansat amb la teoria de la relativitat. Avui en dia sembla com si la tribu aquesta de Hibbs tant admirada estigui jugant a l'Astronova. Amb la diferència que el seu Astronova es diu accelerador de partícules i val mils de milions d'euros, que paguem entre tots...  

Així que, ara que la tribu ha caigut dins dels forats negres com en el seu dia Tales va caure en el pou, esperem que el dia que en surtin no sigui amb descobriments amb conseqüències tant desastroses com la bomba atòmica. Perquè si ha de ser així, per mi s'hi poden quedar, no sis mesos, sinó sis-cents anys llum...

Llegiu "La Contra" aquí

"He hecho helados de kikos con chocolate, de gazpacho..."

Foto: Mané Espinosa

És un fet que estem davant d'una contra de temporada. Ben trobada tot i que la senyora Conchita Heredero li agradaria que això dels gelats no fos una cosa exclusiva de l'estiu. Jo personalment quan em puc permetre anar a un restaurant sempre em demano un gelat de xocolata de postres (un parell de boles), per fer anar avall encara que diguin que els sorbets van millor per a aquesta funció. Sigui estiu o hivern. A no ser que vagi a Fontllonga, llavors la crema catalana és obligada. La millor del món.

Quan hi va haver el boom del senyor Ferran Adrià i les cuines es van començar a confondre amb  laboratoris, compartia pis amb un amic que es dedica al cultiu ecològic i sempre em deia "amb el menjar no s'hi juga!" referint-se al gran Docotor Bacterio de la cuina mundial. Conec una parella que un dia es van gastar una morterada per anar al Bulli, després de les olives esferificades que t'explotaven a la boca amb gust de ves a saber què i tants d'altres experiments culinaris, ella em va confessar que al sortir es moria de ganes de menjar-se un bon entrecot. Hem arribat al límit. De fet ja hi ha restaurants en què has de menjar a les fosques o d'altres en què en qualsevol moment un terratrèmol et pot tirar la copa de vi a terra... I aquelles paraules sàbies reboten dins del meu cap "amb el menjar no s'hi juga!"...

Tot i així haig de reconèixer que la paia en sap un rato i la part històrica em sembla més que interessant. Polo de Marco Polo, sorbet de sharbet en àrab, etc...

Però per un moment semblava que la noia estigues parlant de pintura i de com aconseguir els colors. Colors que no malmetin la tela i colors que no malmetin la nostra salut. Ja ho sabeu, oblideu-vos dels gelats blaus. Ara que ben pensat, quants tiburons de la casa Frigo em vaig arribar a menjar de petit?  Em deu venir d'aquí la malformació general que pateixo. Si això de la cuina i dels gelats pretén arribar a l'estatus d'art ens estem deixant la forma: frigo-dedo, frigo-pie, tiburón, tótem... Per no parlar dels clàssics: popeye, dràcula, negrito, blanquito (quina decepció quan el van retirar de la cartellera, mai més vaig tornar al negrito), etc... Alguns encara perduren i no m'extranya. Si la cuina és art la carta de Frigo (que és la que hi havia al meu poble d'estiueig) és pop-art.

En fi una contra molt refrescant, molt adequada, però jo em mantindré en el meu gelat de xocolata amb birutes de xocolata cruixents (a poder ser), que pel que es veu és el preferit de cap zona... No m'ho crec. 

Llegiu "La Contra" aquí

"Estamos dentro de la marmita de la magia"

Foto: Kim Manresa

Entenc i comparteixo el missatge però el missatge apareix tant amagat com la raó de la nostra existència. Estem aquí per conèixe'ns a nosaltres i no al veï, i a l'entrevista queda claríssim. La conexió entre la Xabela Vargas i l'Ima Sanchís és pràcticament inexistent. Totes les espectatives generades en el flaix i en la columna groga queden en gran part frustrades i l'entrevistadora no aconsegueix saber gaires coses escencials de l'entrevistada o l'entrevistada no es deixa perquè sembla que per arribar a l'estat trascendental del que parla has reservar-te un espai de no resposta cap els demés i així ho aplica amb la pobra Ima. 

Néixer és un miracle i nosaltres som aquest miracle. Tot i que sembli tant fàcil d'entendre ens passem la vida intentant justificar la nostra existència a través de les coses que fem. És curiós que dintre del mateix sac hi posi advocats i artistes quan més endavant diu que l'art és una de les maneres per crear ponts entre el món real i subjectiu que percebem tots i el món imaginari i inconscient només a l'abast d'ella, el tigre de Bengala i algún afortunat més. Una contradicció com tantes d'altres que apareixen per les contrades de la Contra.

De totes maneres diu que per tenir accés a l'ésser miraculós que som tots has de tenir molta bona sort o molta mala sort, entremig no hi ha res. Sóc més partidari del segon extrem. No pain, no gain. Diuen alguns artistes que sense patiment no hi ha art... En tot cas sóc de la opinió, com ja he manifestat en altres contra-Contres, que els extrems es toquen, que són les dues cares d'una mateixa moneda i que per tant la bona sort és el mateix que la mala sort ja que bàsicament et porten al mateix lloc, en aquest cas el miracle. Si arribes al miracles és que has tingut molt bona sort i si hi has arribat a través de la mala sort doncs has tingut molt bona sort igualment de tenir tanta mala sort. Ergo és el mateix.

Això de veure el pàncreas i de que tota la tripulació bategava amb un mateix cor em sembla molt interessant però dit així en fred i sense extendre-ho una mica més fa que resulti una cosa de bojos. Potser hauria de practicar més l'empatia aquesta senyora i no la tractarien de boja, ni els artistes ni els lectors. En defensa seva, ja que me l'estic carregant una mica, haig de dir que en part pot ser culpa de l'Ima que al final és qui transcriu l'entrevista i qui decideix quines frases queden impreses en el món real i quines passen al món imaginari.

El moment més interessant de l'entrevista és quan l'Ima diu: "el gran monstruo és el miedo". ("El horroooor!" que diria el Coronel Kurtz) Que provoca una resposta a l'alçada: "el dolor és el pont per conectar amb nosaltres mateixos".

Encara que una parli de por i l'altra de dolor ho podem contextualitzar com a conceptes equivalents.

Ja us ho deia jo: No pain, no gain. Sense sacrifici no hi ha benefici. Sense patiment no hi ha art. Sense art no hi ha comprensió de l'existència i l'existència és un miracle. 

Ergo, podem contestar una de les grans preguntes: 

       - Què és art?

Art és allò que ajuda a comprendre el miracle de l'existència. Vaja, que l'art és un miracle, una cosa poc freqüent. No com els artistes, que proliferen com bolets...

Llegiu "La Contra" aquí

"Palestina, Jordania e Israel fundaremos Isfalur"

Foto: Mané Espinosa

Començo a llegir la contra i torno a tenir la sensació que "la humanitat s'està sincronitzant". Ahir escrivia sobre com les ECM influïen sobre l'apreciació de la vida i només començar a llegir el flaix del senyor Abraham Yehoshua deixa anar "per viure feliç has de pensar en la mort cada dia". Faig un esforç per no centrar-me una altra vegada en el que em sembla més interessant d'aquesta contra i que està per sobre de qualsevol religió, pàtria, poble, política o conflicte territorial i continuo llegint. 

Des que tinc us de raó, o consciència o televisió, sempre he mirat les telenotícies i un dels temes més avorrits, pesats, repetitius i incomprensibles per mi, ha estat el tema d'Israel i Palestina. Motiu de zapping obligat o moment de desconnexió mental autòmatic. Avui no, avui em toca o m'obligo a fer un esforç sobrehumà. 

Mai havia hagut de consultar tantes paraules a la meva amant wikipedia ja sigui per situar-les en el mapamundi o en el mapa mental: sionisme, diàspora, sefardí, Tesalònica, Jordània, Palestina, pròxim orient actual, Rania, Sumaya, Hamas, Tel Aviv, Haifa i enconado. No m'atraveixo a lligar-ho tot plegat, simplement espero recordar les quatre coses bàsiques per tal que la pròxima vegada que surti una notícia per la tele d'aquest tipus poder entendre alguna cosa.

Número 1, Israel és un país inventat per la ONU el 1947 després de la segona guerra mundial perquè els jueus tinguéssin una pàtria.
Número 2, el que sí que ha existit "sempre" (fa més de 3.000 anys) és la "Terra d'Israel" on sempre hi ha hagut jueus. Aquesta terra està situada a la regió de Palestina.

Número 3, Palestina no ha existeit mai com a estat propi, sempre ha estat un territori dins d'imperis majors. Tot i així, en el moment que es va crear el país Israel no es va crear cap país anomenat Palestina.

Número 4, durant la primera guerra mundial l'imperi Otomà va lluitar en el bàndol dels perdedors i els britànics van conquerir la llavors denominada Siria Otomana (part oriental de l'Imperi Otomà) de la qual els britànics i francesos en van crear les actuals fronteres de Síria, Líbia i Irak.
Número 5, va quedar una zona sense assignar, Palestina, on sota les ordres britàniques hi convivien jueus i palestins de manera molt barrejada. Però el sionisme després de la segona guerra mundial va augmentar el nombre de jueus a Palestina exponencialment provocant un conflicte entre àrabs i jueus.
Número 6, tornem al punt 1 quan la ONU fa una votació i 181 països voten a favor de dividir Palestina en dos estats: l'estat d'Israel i l'estat Àrab. Entre els 181 a favor: EEUU, França o la URSS. En contra: Afganistan, Irak, Iran, Cuba,... Entre les abstencions: Gran Bretanya...
Número 7, la divisió és un desastre des del punt de vista dels palestins ja que consideren que es queden amb el tros petit del pastís. Es crea la Lliga Àrab i comença la guerra...
Número 8, la cosa es complica i jo, que sóc pacífic, abandono...
Número 9, Autoritat Nacional Palestina, Yasir Arafat, la guerra dels sis dies, etc...
Número 10, això de la història per una persona de ciències com jo és com el número pi o el número d'euler, ∞. Si no us ha quedat molt clar, mea culpa. Si voleu saber més: wikipedia.
Número 11, la reina de Jordania està com el pà. Amb una reina així qualsevol es fa monàrquic.
Número 12, conclusió: la culpa de tot la té Theodor Herzl...

Llegiu "La Contra" aquí

"Vivir es más difícil que dejarse morir, y elijo lo difícil"

Foto: Mané Espinosa

Els extrems es toquen és el mateix que dir que s'alimenten o es necessiten. No m'agrada parlar de política. Ja he arribat a la majoria d'edat real, que no són 18, sinó l'edat a la qual t'adones que tot és una pantomima. Sempre m'havia convençut independentista i així votava sense adonar-me que el que estava fent era, al mateix temps, votar l'altra cara de la moneda. Els independentistes necessiten tant els feixistes com els feixistes els independentistes per existir. La seva raó de ser és el pol oposat. Pol nord o pol sud. Blac o negre. Vida o mort. 

És curiós que transitem de manera semiconscient per aquesta vida fins que alguna ECM (com dirien a cuarto milenio) ens posa a puestu. Aquest és el cas del Randolph Westphal, aparentment un jove sa que sorprenentment va ser diagnosticat amb un càncer terminal. Allí va començar la seva vida conscient. Tòpics com els de que només es viu una vegada i tants d'altres que fan referència al fet d'aprofitar-la mentres estiguis viu rellisquen sobre la capa impermeable vital sota la qual ens amaguem. Només quan prenem consciència de la mort real, quan ens toca d'aprop una ECM (Experiència Cecana a la Muerte) la capa es trenca i deixem de ser impermeables. Aquell dia és el dia en què naixem de veritat. El dia en què comencem a ser nosaltres mateixos, a actuar sota el nostre instint i per tant a fer-ho en harmonia amb el nostre cos i el que ens envolta. Llavors és quan acceptem que estem tant vius com conscients som de la mort que ens espera. Són les dues cares de la moneda. Els dos extrems que s'alimenten. Conceptes que es defineixen per oposició. Estic segur que si poguéssim preguntar a tots aquells que com en Randolph Westphal han passat per una ECM si preferirien no haver-hi passat, tots contestarien que no.

Llegeix "La Contra" aquí

"Los malos libros nunca son un buen negocio"

Foto: Jordi Roviralta

"No es tracta de fer el que t'agradi sinó que t'agradi el que fas" m'escrivia un dia el meu avi en una felicitació d'aniversari. 

Dissociar l'oci de le l'ofici és un mal negoci. Un pot arribar a desenvolupar una capacitat abismal per aconseguir disfrutar un ofici allunyat de les seves motivacions, però és com intentar mantenir l'equilibri amb un peu a terra i l'altre a la barca. Tard o d'hora acabes a l'aigua i has de decidir cap on tirar. El que revela l'Andrew Wylie és un dels grans aprenentatges de la vida: dedicar-se a allò que t'apassiona.

Avui en dia les bares de medir ens han portat dimensionar l'èxit de les persones en funció de la quantitat de zeros que té la nostra nòmina, els centímetres cúbics del motor del nostre cotxe, els metres quadrats de casa nostra, el número de carreres, doctorats i masters que acumula el nostre currículum, els minuts, hores o dies que aguantem copulant amb la nostra parella o els típics centímetres de del membre sexual masculí per no parlar dels 90-60-90. Aquestes bares de medir s'han convertit en metes que hem d'anar creuant per assolir l'èxit o, perquè no dir-ho ja, la felicitat. 

"There is no way to happiness. Happiness is the way" diu el refrany budista i el camí sembla ser que és fer el que t'agrada. M'agradaria pensar que tinc mala memòria i la frase del meu avi anava al revés. De vegades intento justificar-lo dient-me que si t'agrada el que fas llavors estàs fent el que t'agrada. Heus aquí la paradoxa! Però l'experiència em diu que no, que m'enganyo. Ves a saber, potser un dia, amb la seva experiència pensaré com ell, de fet ja he passat una etapa de la meva vida amb un peu a terra i l'altre a la barca. Perquè no em pot tornar a passar? Un dia li vaig dir tot convençut al meu pare, després de descobrir el plaer de dedicar-me a la meva passió: "és que de fer el que t'agrada mai te'n canses i com més temps hi dediques més t'agrada!". Però us haig de confessar que també vaig acabar a l'aigua. Continuo pensant que a la vida t'has de dedicar a allò que t'apassiona però com podem saber quina és la nostra passió i si ens apassionarà per sempre!?

Jo crec, i ara em tiro a la piscina sense saber si hi ha aigua, que només poden ser passions i ser-ho per sempre aquelles amb un component artístic de gran pes. Les demés es volatilitzen amb el temps...

Llegiu "La Contra" aquí

"Para un africano su hogar no es una casa, es el poblado"

Foto: Jordi Roviralta

No deu ser casualitat que ahir m'entretingués mirant "Bailando con lobos" a la sexta 3 i veure en forma de pel.lícula com l'home blanc amb la seva pólvora i esperit colonial va acabar amb les tribus americanes d'indis. 

Avui em llevo i la contra parla de com el colonialisme ha fet el mateix amb Àfrica. Res que no sapiguem o sí. Sabem que no en queda rastre o que si en queda algún, està en mans de persones com Peter Rich i els seus llibres. Antropologia que posa en evidència que no som millors, més aviat ho hem empitjorat. La història diu que la única diferència és que l'home blanc tenia la pòlvora i això el permetia exterminar-ho tot i imposar les seves lleis. I aquestes lleis, arquitectòniques o les que siguin, evidentment són pitjors que les que hi havia. Les cultures ancestrals de cada territori ens porten molts anys d'aventatge i la seva lògica aplasta la que l'home occidental ha volgut imposar. Vull pensar que ara que tot està fallant i la crisi econòmica desenvoca en una crisi de sistema i d'identitat farà que busquem respostes en les restes de tot aquest coneixement que encara no hem destruït del tot. Fa uns dies ja parlàvem de la influència del ioga, la meditació, l'acupuntura, etc. Sembla que ara hem de recórrer a l'arquitectura africana per entendre que el festival del totxo que hem muntat és una aberració. Tampoc cal anar a Sudàfrica per adonar-nos-en. Al meu poble s'han anat enderrocant fàbriques de l'època textil sense miraments i amb elles les cases angleses que omplien els carrers. Cases amb portal, pati interior, eixida, safreig, de sostres alts, fresques a l'estiu, amb llars de foc per a l'hivern, aillades tèrmicament i acústicament, etc... Ara la gran majoria han desaparegut del mapa i l'obra vista ocupa el seu lloc. Moltes de les que encara estan de peu estan amb les portes i finestres tapiades per tal que no les ocupi ningú o esperant un enderroc que potser ja no arribarà mai perquè no hi ha diners per pagar-lo. El meu poble també està perdent la identitat i s'està deteriorant. Sembla un formatge emental que cada vegada té més forats que formatge... Alguns han descrit aquest fenomen amb el nom d'urbanoporosi. No us perdeu el concepte. Això està passant aquí. Potser sí que Àfrica comença al sud dels pirineus i no cal anar-hi perquè ja hi som...

Atenció: http://sabadall.wordpress.com/urbanoporosi/

Llegiu "La Contra" aquí