 |
| Foto: Kim Manresa |
Entenc i comparteixo el missatge però el missatge apareix tant amagat com la raó de la nostra existència. Estem aquí per conèixe'ns a nosaltres i no al veï, i a l'entrevista queda claríssim. La conexió entre la Xabela Vargas i l'Ima Sanchís és pràcticament inexistent. Totes les espectatives generades en el flaix i en la columna groga queden en gran part frustrades i l'entrevistadora no aconsegueix saber gaires coses escencials de l'entrevistada o l'entrevistada no es deixa perquè sembla que per arribar a l'estat trascendental del que parla has reservar-te un espai de no resposta cap els demés i així ho aplica amb la pobra Ima.
Néixer és un miracle i nosaltres som aquest miracle. Tot i que sembli tant fàcil d'entendre ens passem la vida intentant justificar la nostra existència a través de les coses que fem. És curiós que dintre del mateix sac hi posi advocats i artistes quan més endavant diu que l'art és una de les maneres per crear ponts entre el món real i subjectiu que percebem tots i el món imaginari i inconscient només a l'abast d'ella, el tigre de Bengala i algún afortunat més. Una contradicció com tantes d'altres que apareixen per les contrades de la Contra.
De totes maneres diu que per tenir accés a l'ésser miraculós que som tots has de tenir molta bona sort o molta mala sort, entremig no hi ha res. Sóc més partidari del segon extrem. No pain, no gain. Diuen alguns artistes que sense patiment no hi ha art... En tot cas sóc de la opinió, com ja he manifestat en altres contra-Contres, que els extrems es toquen, que són les dues cares d'una mateixa moneda i que per tant la bona sort és el mateix que la mala sort ja que bàsicament et porten al mateix lloc, en aquest cas el miracle. Si arribes al miracles és que has tingut molt bona sort i si hi has arribat a través de la mala sort doncs has tingut molt bona sort igualment de tenir tanta mala sort. Ergo és el mateix.
Això de veure el pàncreas i de que tota la tripulació bategava amb un mateix cor em sembla molt interessant però dit així en fred i sense extendre-ho una mica més fa que resulti una cosa de bojos. Potser hauria de practicar més l'empatia aquesta senyora i no la tractarien de boja, ni els artistes ni els lectors. En defensa seva, ja que me l'estic carregant una mica, haig de dir que en part pot ser culpa de l'Ima que al final és qui transcriu l'entrevista i qui decideix quines frases queden impreses en el món real i quines passen al món imaginari.
El moment més interessant de l'entrevista és quan l'Ima diu: "el gran monstruo és el miedo". ("El horroooor!" que diria el Coronel Kurtz) Que provoca una resposta a l'alçada: "el dolor és el pont per conectar amb nosaltres mateixos".
Encara que una parli de por i l'altra de dolor ho podem contextualitzar com a conceptes equivalents.
Ja us ho deia jo: No pain, no gain. Sense sacrifici no hi ha benefici. Sense patiment no hi ha art. Sense art no hi ha comprensió de l'existència i l'existència és un miracle.
Ergo, podem contestar una de les grans preguntes:
- Què és art?
Art és allò que ajuda a comprendre el miracle de l'existència. Vaja, que l'art és un miracle, una cosa poc freqüent. No com els artistes, que proliferen com bolets...
