dimarts, 31 de juliol del 2012

"Estamos dentro de la marmita de la magia"

Foto: Kim Manresa
Entenc i comparteixo el missatge però el missatge apareix tant amagat com la raó de la nostra existència. Estem aquí per conèixe'ns a nosaltres i no al veï, i a l'entrevista queda claríssim. La conexió entre la Xabela Vargas i l'Ima Sanchís és pràcticament inexistent. Totes les espectatives generades en el flaix i en la columna groga queden en gran part frustrades i l'entrevistadora no aconsegueix saber gaires coses escencials de l'entrevistada o l'entrevistada no es deixa perquè sembla que per arribar a l'estat trascendental del que parla has reservar-te un espai de no resposta cap els demés i així ho aplica amb la pobra Ima. 
Néixer és un miracle i nosaltres som aquest miracle. Tot i que sembli tant fàcil d'entendre ens passem la vida intentant justificar la nostra existència a través de les coses que fem. És curiós que dintre del mateix sac hi posi advocats i artistes quan més endavant diu que l'art és una de les maneres per crear ponts entre el món real i subjectiu que percebem tots i el món imaginari i inconscient només a l'abast d'ella, el tigre de Bengala i algún afortunat més. Una contradicció com tantes d'altres que apareixen per les contrades de la Contra.
De totes maneres diu que per tenir accés a l'ésser miraculós que som tots has de tenir molta bona sort o molta mala sort, entremig no hi ha res. Sóc més partidari del segon extrem. No pain, no gain. Diuen alguns artistes que sense patiment no hi ha art... En tot cas sóc de la opinió, com ja he manifestat en altres contra-Contres, que els extrems es toquen, que són les dues cares d'una mateixa moneda i que per tant la bona sort és el mateix que la mala sort ja que bàsicament et porten al mateix lloc, en aquest cas el miracle. Si arribes al miracles és que has tingut molt bona sort i si hi has arribat a través de la mala sort doncs has tingut molt bona sort igualment de tenir tanta mala sort. Ergo és el mateix.
Això de veure el pàncreas i de que tota la tripulació bategava amb un mateix cor em sembla molt interessant però dit així en fred i sense extendre-ho una mica més fa que resulti una cosa de bojos. Potser hauria de practicar més l'empatia aquesta senyora i no la tractarien de boja, ni els artistes ni els lectors. En defensa seva, ja que me l'estic carregant una mica, haig de dir que en part pot ser culpa de l'Ima que al final és qui transcriu l'entrevista i qui decideix quines frases queden impreses en el món real i quines passen al món imaginari.
El moment més interessant de l'entrevista és quan l'Ima diu: "el gran monstruo és el miedo". ("El horroooor!" que diria el Coronel Kurtz) Que provoca una resposta a l'alçada: "el dolor és el pont per conectar amb nosaltres mateixos".
Encara que una parli de por i l'altra de dolor ho podem contextualitzar com a conceptes equivalents.
Ja us ho deia jo: No pain, no gain. Sense sacrifici no hi ha benefici. Sense patiment no hi ha art. Sense art no hi ha comprensió de l'existència i l'existència és un miracle. 
Ergo, podem contestar una de les grans preguntes: 
       - Què és art?
Art és allò que ajuda a comprendre el miracle de l'existència. Vaja, que l'art és un miracle, una cosa poc freqüent. No com els artistes, que proliferen com bolets...

dilluns, 30 de juliol del 2012

"Palestina, Jordania e Israel fundaremos Isfalur"

Foto: Mané Espinosa
Començo a llegir la contra i torno a tenir la sensació que "la humanitat s'està sincronitzant". Ahir escrivia sobre com les ECM influïen sobre l'apreciació de la vida i només començar a llegir el flaix del senyor Abraham Yehoshua deixa anar "per viure feliç has de pensar en la mort cada dia". Faig un esforç per no centrar-me una altra vegada en el que em sembla més interessant d'aquesta contra i que està per sobre de qualsevol religió, pàtria, poble, política o conflicte territorial i continuo llegint. 
Des que tinc us de raó, o consciència o televisió, sempre he mirat les telenotícies i un dels temes més avorrits, pesats, repetitius i incomprensibles per mi, ha estat el tema d'Israel i Palestina. Motiu de zapping obligat o moment de desconnexió mental autòmatic. Avui no, avui em toca o m'obligo a fer un esforç sobrehumà. 
Mai havia hagut de consultar tantes paraules a la meva amant wikipedia ja sigui per situar-les en el mapamundi o en el mapa mental: sionisme, diàspora, sefardí, Tesalònica, Jordània, Palestina, pròxim orient actual, Rania, Sumaya, Hamas, Tel Aviv, Haifa i enconado. No m'atraveixo a lligar-ho tot plegat, simplement espero recordar les quatre coses bàsiques per tal que la pròxima vegada que surti una notícia per la tele d'aquest tipus poder entendre alguna cosa.
Número 1, Israel és un país inventat per la ONU el 1947 després de la segona guerra mundial perquè els jueus tinguéssin una pàtria.
Número 2, el que sí que ha existit "sempre" (fa més de 3.000 anys) és la "Terra d'Israel" on sempre hi ha hagut jueus. Aquesta terra està situada a la regió de Palestina.
Número 3, Palestina no ha existeit mai com a estat propi, sempre ha estat un territori dins d'imperis majors. Tot i així, en el moment que es va crear el país Israel no es va crear cap país anomenat Palestina.
Número 4, durant la primera guerra mundial l'imperi Otomà va lluitar en el bàndol dels perdedors i els britànics van conquerir la llavors denominada Siria Otomana (part oriental de l'Imperi Otomà) de la qual els britànics i francesos en van crear les actuals fronteres de Síria, Líbia i Irak.
Número 5, va quedar una zona sense assignar, Palestina, on sota les ordres britàniques hi convivien jueus i palestins de manera molt barrejada. Però el sionisme després de la segona guerra mundial va augmentar el nombre de jueus a Palestina exponencialment provocant un conflicte entre àrabs i jueus.
Número 6, tornem al punt 1 quan la ONU fa una votació i 181 països voten a favor de dividir Palestina en dos estats: l'estat d'Israel i l'estat Àrab. Entre els 181 a favor: EEUU, França o la URSS. En contra: Afganistan, Irak, Iran, Cuba,... Entre les abstencions: Gran Bretanya...
Número 7, la divisió és un desastre des del punt de vista dels palestins ja que consideren que es queden amb el tros petit del pastís. Es crea la Lliga Àrab i comença la guerra...
Número 8, la cosa es complica i jo, que sóc pacífic, abandono...
Número 9, Autoritat Nacional Palestina, Yasir Arafat, la guerra dels sis dies, etc...
Número 10, això de la història per una persona de ciències com jo és com el número pi o el número d'euler, ∞. Si no us ha quedat molt clar, mea culpa. Si voleu saber més: wikipedia.
Número 11, la reina de Jordania està com el pà. Amb una reina així qualsevol es fa monàrquic.
Número 12, conclusió: la culpa de tot la té Theodor Herzl...


diumenge, 29 de juliol del 2012

"Vivir es más difícil que dejarse morir, y elijo lo difícil"

Foto: Mané Espinosa
Els extrems es toquen és el mateix que dir que s'alimenten o es necessiten. No m'agrada parlar de política. Ja he arribat a la majoria d'edat real, que no són 18, sinó l'edat a la qual t'adones que tot és una pantomima. Sempre m'havia convençut independentista i així votava sense adonar-me que el que estava fent era, al mateix temps, votar l'altra cara de la moneda. Els independentistes necessiten tant els feixistes com els feixistes els independentistes per existir. La seva raó de ser és el pol oposat. Pol nord o pol sud. Blac o negre. Vida o mort. 
És curiós que transitem de manera semiconscient per aquesta vida fins que alguna ECM (com dirien a cuarto milenio) ens posa a puestu. Aquest és el cas del Randolph Westphal, aparentment un jove sa que sorprenentment va ser diagnosticat amb un càncer terminal. Allí va començar la seva vida conscient. Tòpics com els de que només es viu una vegada i tants d'altres que fan referència al fet d'aprofitar-la mentres estiguis viu rellisquen sobre la capa impermeable vital sota la qual ens amaguem. Només quan prenem consciència de la mort real, quan ens toca d'aprop una ECM (Experiència Cecana a la Muerte) la capa es trenca i deixem de ser impermeables. Aquell dia és el dia en què naixem de veritat. El dia en què comencem a ser nosaltres mateixos, a actuar sota el nostre instint i per tant a fer-ho en harmonia amb el nostre cos i el que ens envolta. Llavors és quan acceptem que estem tant vius com conscients som de la mort que ens espera. Són les dues cares de la moneda. Els dos extrems que s'alimenten. Conceptes que es defineixen per oposició. Estic segur que si poguéssim preguntar a tots aquells que com en Randolph Westphal han passat per una ECM si preferirien no haver-hi passat, tots contestarien que no.

dissabte, 28 de juliol del 2012

"Los malos libros nunca son un buen negocio"

Foto: Jordi Roviralta
"No es tracta de fer el que t'agradi sinó que t'agradi el que fas" m'escrivia un dia el meu avi en una felicitació d'aniversari. 
Dissociar l'oci de le l'ofici és un mal negoci. Un pot arribar a desenvolupar una capacitat abismal per aconseguir disfrutar un ofici allunyat de les seves motivacions, però és com intentar mantenir l'equilibri amb un peu a terra i l'altre a la barca. Tard o d'hora acabes a l'aigua i has de decidir cap on tirar. El que revela l'Andrew Wylie és un dels grans aprenentatges de la vida: dedicar-se a allò que t'apassiona.
Avui en dia les bares de medir ens han portat dimensionar l'èxit de les persones en funció de la quantitat de zeros que té la nostra nòmina, els centímetres cúbics del motor del nostre cotxe, els metres quadrats de casa nostra, el número de carreres, doctorats i masters que acumula el nostre currículum, els minuts, hores o dies que aguantem copulant amb la nostra parella o els típics centímetres de del membre sexual masculí per no parlar dels 90-60-90. Aquestes bares de medir s'han convertit en metes que hem d'anar creuant per assolir l'èxit o, perquè no dir-ho ja, la felicitat. 
"There is no way to happiness. Happiness is the way" diu el refrany budista i el camí sembla ser que és fer el que t'agrada. M'agradaria pensar que tinc mala memòria i la frase del meu avi anava al revés. De vegades intento justificar-lo dient-me que si t'agrada el que fas llavors estàs fent el que t'agrada. Heus aquí la paradoxa! Però l'experiència em diu que no, que m'enganyo. Ves a saber, potser un dia, amb la seva experiència pensaré com ell, de fet ja he passat una etapa de la meva vida amb un peu a terra i l'altre a la barca. Perquè no em pot tornar a passar? Un dia li vaig dir tot convençut al meu pare, després de descobrir el plaer de dedicar-me a la meva passió: "és que de fer el que t'agrada mai te'n canses i com més temps hi dediques més t'agrada!". Però us haig de confessar que també vaig acabar a l'aigua. Continuo pensant que a la vida t'has de dedicar a allò que t'apassiona però com podem saber quina és la nostra passió i si ens apassionarà per sempre!?

Jo crec, i ara em tiro a la piscina sense saber si hi ha aigua, que només poden ser passions i ser-ho per sempre aquelles amb un component artístic de gran pes. Les demés es volatilitzen amb el temps...

dimecres, 25 de juliol del 2012

"Para un africano su hogar no es una casa, es el poblado"

Foto: Jordi Roviralta
No deu ser casualitat que ahir m'entretingués mirant "Bailando con lobos" a la sexta 3 i veure en forma de pel.lícula com l'home blanc amb la seva pólvora i esperit colonial va acabar amb les tribus americanes d'indis. 
Avui em llevo i la contra parla de com el colonialisme ha fet el mateix amb Àfrica. Res que no sapiguem o sí. Sabem que no en queda rastre o que si en queda algún, està en mans de persones com Peter Rich i els seus llibres. Antropologia que posa en evidència que no som millors, més aviat ho hem empitjorat. La història diu que la única diferència és que l'home blanc tenia la pòlvora i això el permetia exterminar-ho tot i imposar les seves lleis. I aquestes lleis, arquitectòniques o les que siguin, evidentment són pitjors que les que hi havia. Les cultures ancestrals de cada territori ens porten molts anys d'aventatge i la seva lògica aplasta la que l'home occidental ha volgut imposar. Vull pensar que ara que tot està fallant i la crisi econòmica desenvoca en una crisi de sistema i d'identitat farà que busquem respostes en les restes de tot aquest coneixement que encara no hem destruït del tot. Fa uns dies ja parlàvem de la influència del ioga, la meditació, l'acupuntura, etc. Sembla que ara hem de recórrer a l'arquitectura africana per entendre que el festival del totxo que hem muntat és una aberració. Tampoc cal anar a Sudàfrica per adonar-nos-en. Al meu poble s'han anat enderrocant fàbriques de l'època textil sense miraments i amb elles les cases angleses que omplien els carrers. Cases amb portal, pati interior, eixida, safreig, de sostres alts, fresques a l'estiu, amb llars de foc per a l'hivern, aillades tèrmicament i acústicament, etc... Ara la gran majoria han desaparegut del mapa i l'obra vista ocupa el seu lloc. Moltes de les que encara estan de peu estan amb les portes i finestres tapiades per tal que no les ocupi ningú o esperant un enderroc que potser ja no arribarà mai perquè no hi ha diners per pagar-lo. El meu poble també està perdent la identitat i s'està deteriorant. Sembla un formatge emental que cada vegada té més forats que formatge... Alguns han descrit aquest fenomen amb el nom d'urbanoporosi. No us perdeu el concepte. Això està passant aquí. Potser sí que Àfrica comença al sud dels pirineus i no cal anar-hi perquè ja hi som...


"Yo luchaba... y me obligaban a pagar los sellos de las cartas"

Foto: Gemma Miralda
Tiro de contra per parlar de la contra. En recordo una que em va sorprendre. No recordo qui era l'entrevistat ni tampoc perquè l'entrevistaven. Però em va quedar gravada una cosa que va dir: "si alguna batalla ha guanyat el primer món és que el jovent d'avui en dia ha renunciat a la guerra". És cert. La mili ha desaparegut. Ningú, del món occidental, contempla anar a una guerra. Només els polítics i els militars en són partidaris. La guerra és un problema que existeix i la quantitat de països en vies de desenvolupament o del tercer món en aquesta situació és alarmant. Però l'evolució en el primer món ens ha portat al pacifisme. El no a la guerra d'Irak en forma de manifestació a Barcelona n'és un exemple. 
La situació actual és de màxima tensió. Retallades por doquier, situacions de màxima injusticia, crispació, etc. Però els dos bàndols estan clars. Com diu l'Andreu Canet, el món està plè de vividors. Aquest és un dels bàndols, petit en nombre, però gran en poder. I en l'altre hi ha el poble. Una guerra entre civils és difícil que es torni a repetir. Jo vull dir que és impossible. Si algun escenàri violent m'imagino és a a l'estil de la revolució francesa. Però de totes maneres, tampoc en sóc partidari. Sóc absolutament pacifista.
De petits aprenies a l'escola que la indiferència era la millor arma per combatre l'enemic. Quan els insults, els cops, les retallades no immuten el personal i sobretot, no sol.lucionen el problema de fons, l'agresor canvia de tàctica, et deixa en pau i guanyes. Aconsegueixes que canviï. Com diu el proverbi Cheroqui quan assenyales amb un dit algú, n'hi ha tres que apunten cap a tu. La única cosa que ens uneix el poble amb els vividors és que ens assenyalem mútuament. El dia que deixem de fer-ho, deixerem de viure en el mateix món i el seu poder sobre nosaltres haurà acabat. La nostra indiferència és el nostre poder. Ignorar-los és eliminar-los. Al meu poble diuen que a Sabadell tothom va per ell. A mi no és que no em representin és que no els necessito. Ni a ells, ni el seu sistema. Jo crec que nosaltres sols ens en sortiriem millor. Toca canvi de model? Ha mort el sistema? Fantàstic! Ara ens toca a nosaltres. Construïm el nostre. Sense por. Les lleis estan per complir-les si són justes, en el moment que deixen de ser-ho, el més just és no complir-les. 
Via lliure, no hi ha lleis, no hi ha fronteres, no hi ha polítics, no hi ha sistema, només hi som nosaltres i el que volguem que sigui aquest món. Un món sense guerra ni vividors és un món on s'acabaria la fam, les desigualtats, la mediocritat, les pàtries, la guerra i els vividors, o ho seriem tots que és més just.

dimarts, 24 de juliol del 2012

"Si domina la situación, es que empieza a perder cerebro"

Foto: Ana Jiménez
Últimament sóc molt escèptic amb la ciència. No és que vulgui ofendre a ningú però m'agrada dubtar de tot.
L'altre dia em vaig baixar un joc d'escacs pel mòbil amb diferents nivells de dificultat. Vaig començar pel més fàcil fins que vaig arribar al meu nivell límit. El moment en què la màquina va guanyar a l'home, és a dir, jo. Allò em va fer pensar en el famós Deep Blue, el primer ordinador que va guanyar a un campió del món d'escacs (Gary Kasparov). Oh! La màquina supera l'home! Perdó? Qui fa les màquines? Quants informàtics, programadors i grans jugadors d'escacs es van dedicar a dissenyar mesos i anys construir la màquina? Em semblaria més adequat dir es van necessitar 100 experts (o les que vagin ser) junts per derrotar un sol home. No em sembla cap gesta espectacular. Ans el contrari. Més mèrit pel gran Kasparov. De fet van haver de construir varies versions del Deep Blue perquè el paio sempre guanyava. Després van arribar les primeres taules i finalment van acabar estudiant la manera de jugar de Kasparov, per tal de dissenyar una màquina específicament per guanyar-lo a ell. De fet, el dia que Deep Blue el va guanyar hi va haver certa polèmica. Contra tota lògica, Kasparov va decidir sacrificar un peó, cosa que la màquina lògicament havia d'acceptar i a partir de llavors construir un contraatac no previst. Contràriament al que Kasparov esperava, la màquina no va acceptar el sacrifici del peó. Kasparov va denunciar que aquella decisió havia estat humana i va exigir que li ensenyéssin els registres de la computadora, IBM no ho va fer mai. Kasparov va desafiar a Deep Blue a participar a un campionat mundial assegurant que la destrossaria a trocets. 
Anècdotes a part, no és casualitat que el supercomputador que ha d'emular el cervell es digui Blue Brain, entenc. Què ens aporten aquests nous grans avenços científics? Curar l'alzheimer, el parkinson, el càncer? Ens allarguen la vida? I quin sentit té allargar la vida si no som capaços de trobar-hi la felicitat? Podem ser feliços sense acceptar que un dia ens morirem? Entenc la fascinació científica per comprendre el que ens envolta, el perquè de les coses que passen i la temptació d'incidir-hi fins al punt de curar-les. És genial. Però són tirites, amb tots els respectes. Endavant amb la investigació de la velocitat dels neutrins, l'oringen de l'univers, els trasplantaments i tot el que hagi de venir. Però crec que la ciència comença a estar sobrevalorada. I ho estarà sempre, fins el dia que curi la mort. Però es pot curar una cosa que ni tant sols sabem que existeix? Si entenem la mort com la fi de la consciència?
Per si algú s'ofen, el meu avi va morir d'alzheimer i, ningú, ni tant sols el blue brain me'l tornarà. Per molts alzheimers que s'arribin a curar gràcies al supercomputador, tard o d'hora tots acabarem al sot. Això és un fet. Però ni tant sols sabem si això és dolent o bò. Només tenim una prespectiva i egoistament pensem que és un final que s'ha de postergar i que algun dia aconseguirem evitar. Bé, ja sabem que ens agrada molt jugar a fer supercomputadors blaus... Aviam quin dia fan el Blue Good!
Suposo que només cal llegir al senyor Saramago (jo no ho he fet perquè amb l'ensayo sobre la ceguera ja en vaig tenir prou) en el seu llibre las intermitencias de la muerte per imaginar què passaria en un món on ningú es morís... Seria un món monstruós.